Un dels regals: unes tissores

El regal que us presento és un dels regals més especials d'aquest Nadal. Els regals, com explicava ahir l'Elsa Punset, són un missatge per a l'altra persona.

Després de meditar-ho molt, em vaig decidir per regalar unes tissores. Les tissores no s'han de regalar (des de la mitologia, les tissores, el fet de filar, els fils, representen el temps i la fi del temps, és a dir, la mort); regalar unes tissores significa, per tant, desitjar-li mal o la mort a algú.

En cap cas pretenc matar la persona a qui regalaré les tissores, sinó més aviat el contrari. Si la persona a qui regalo les tissores em dóna una moneda a canvi -simbòlicament- està acceptant el meu regal i, per tant, estic refent el fil que se'ns va descossir fa un temps. Estic refent la nostra relació.

El regal, ben mirat, també em serveix perquè em recordi perquè una de les coses que més li agraden és cosir i em serveix per desitjar-li bona sort (el gat negre). Com aquelles coses que són màgiques i es produeixen sense més, vaig trobar el blog de la Gema Torres, el hilo de Penélope. Aquí hi trobareu moltes més coses interessants: tiendaelhilodepenelope.blogspot.com

Bon nadal (I). Targetadefelicitació

Sí, ja m'ho dieu prou: aquests dies he aparcat el blog i no llegeixo res de nou: estic amb la família i és NADAL.
Ara que tenim dos nens a casa, hem decidit que col·laborin a l'hora de celebrar el Nadal. Hem decidit no consumir tant i fer les coses a casa, més naturals i manuals.

Una de les primeres coses que hem fet són les targetes per felicitar el Nadal a la família i als amics. Hem preferit no visitar la fotògrafa i muntar l'estudi de fotos a casa, al menjador. Els nens s'ho van passar molt bé (hi va haver moments de baralles, plors, etc.), tot va quedar brutíssim ... però la targeta s'ho mereixia.

Vam començant banyant els nens i fer-los passar per una sessió de perruqueria i estilisme (al bany). Vam donar-los gorros, diademes, disfresses, perruques, confetti, etc. i la única condició era que s'ho passessin bé. Algunes de les fotos que no vam poder elegir són aquestes -l'Aihala surt bé i el Marcel bé s'enfadava bé mirava cap a Mart-

Creieu-me si us dic que vam fer unes noranta fotos i en vam poder aprofitar quatre.

Aquí teniu el resultat de la targeta:

BON NADAL!

[He d'explicar-vos, també, què més hem fet: galetes i decorar la casa]

Microrelatos made in "La Tramontana"

La librería "La Tramontana" vuelve a movilizarnos en uno de sus concursos habituales; como viene siendo habitual, hay premio. Esta vez se trata de un concurso de microrelatos. ¿Qué qué són microrelatos? Relatos de máximo 100 palabras.
El tema es Adiós, CH y LL, adiós:

Podéis localizar el foro en facebook, en Club de Amigos de la librería "La Tramontana".

¿Eliminar archivo? Sí, no, eliminar varios

Esta semana no he tenido tiempo ni para leer un poquito (ni una sola novedad editorial), así que he decidido "postear" sobre otra de las grandes artes: la fotografía. Ni me dedico a ello ni entiendo, pero en plan casero, ¿quién no tiene un album familiar?

El de este fin de semana ha sido un tanto especial, con muchísimas fotos, diferentes encuadres y donde prevalece la fantasía y sinceridad y el desenfoque. Ante todo, unas fotos que curiosamente me llaman la atención, no por su belleza, sino por la cotidianiedad que hay en ellas.

La de cantidad de cosas que podemos descubrir mirando con detenimiento el reportaje de fotos de la última escapada a Madrid. Si la cámara de fotos la porta una niña a la que le encanta hacer fotos, probablemente se descubren "pequeños hallazgos" que me niego a borrar de la memoria de la cámara de fotos.

Les llamaron la atención los finales de las cañerías fantasiosas, cual caballeros andantes deseosos de batallas, en Alcalá de Henares:

 O los remos de las barcas del Retiro, en Madrid:

 El agua calmada:

 La grandiosidad de unas hojas de cualquier parque madrileño que -dicho sea de paso- ocultaban la cara de un avergonzado objetivo que quedó así inmortalizado:

 O se puede apreciar el making off delante de la casa natal de Miguel de Cervantes, en Alcalá de Henares, con todos los protagonistas distraídos i/o ajenos al momento foto:

 O un simple paseo, convertido en algo casual:

...

Sota l'epidermis d'una funcionària

Què hi pot haver sota de l'epidermis d'una funcionària que exerceix a l'administració pública des de fa més de quaranta anys? Sabiesa i prudència, mesclat amb realisme (que no pessimisme), amb la dosi exacta de precisió lèxica acompanyat d'una dura crítica cap al futur no gaire llunyà i d'un lleuger desencís. Ara bé, si més no, el problema el tenim les funcionàries que quedem, perquè aquesta senyora se'ns jubila de la vida administrativa pública.

Més d'una vegada he pensat que de gran m'agradaria tenir la sabiesa, l'acumulació d'experiència, de situacions viscudes, de manera de resoldre problemes d'aquestes funcionàries amb lletra majúscula, coneixedores d'un tema i amb idees clares que sembla que mai decaiguin i que s'han decidit a fer que l'administració pública sigui això, administració organitzada a fi d'interactuar i operar amb un tercer.

M'agrada poder compartir moments amb gent que ha tingut a les seves mans decisions que canvien el nostre país, que ens dirigeixen a canviar, a evolucionar, a marcar estudis crítics, a comparar-nos a d'altres indrets i extreure'ns què fem bé i què no fem bé ... i m'encanta que hi hagi dones emprenedores, capaces de dirigir equips, encoratjadores de noves fornades d'organitzadores firals i són capaces de transmetre'ns la il·lusió per les fires i que puguin formar part de l'economia catalana de manera que siguin un índex més a tenir en compte, o un indicador més de la llarga llista que n'hi ha.

Què n'he tret de l'epidermis? Avui: que tot plegat acaba amb un no sistemàtic.

Generación fatiga

Fas cara de cansada -me suena. Soy parte de una gran legión de mujeres -cada vez más- que abarcamos ser madre trabajadoras (fuera y dentro de casa), amiga, profesora y pareja. ¿Y cómo no perder la energía?
En mis treinta y un años estoy cansada; me preocupa la idea; también he pensado estos días que me puede el otoño, la falta de sueño y las pocas horas de luz solar que me afectan de mala manera la serotonina.

Después de plantearme un poco todo (llegando a la conclusión que me da todo igual, en un alarde de negativismo puro tras suspender el examen teórico de coche, qué desilusión más grande), me doy cuenta que me debato entre dormir a pierna suelta en el sofá o bien ponerme frente a la pantalla lisa y blanca del procesador de texto. Gana el sofá. 0 a 1.
Vale, lo admito: el neuropsiquiatra David Servan-Schreiber me ha etiquetado como GENERACIÓN FATIGA. ¡Qué le vamos a hacer: nos encanta poner etiquetas y clasificar todo. El nivel de autoexigencia es tal que nos agota física y mentalmente. Me hace falta qué, ¿doctor? Una cura emocional (de buenas a primeras, suena mal y a psicoanalista).

Genial, me pido para Reyes una cura de esas, que tan bien suena, a ver si así recupero energía, porque ni con complejos vitamínicos ni jalea ni própolis. Y si se nota que estoy cansada es por la carita de cordero degollado que arrastro. Creo que voy a combatir las presiones de mis trentaypocos con unos cuantos cosméticos, que repito voy a encargar a SSMM los Reyes Magos en el siguiente orden:
- un cosmético que me aporte luminosidad, con vitamina C. Mínimo ya puedo preparar 100 €
- una crema rica en jalea real, para el contorno de ojos y batir los efectos del cansancio. Si reduce las ojeras, me conformo. Otros 100 €. Suma y sigue.

Y si sigo pensando veo que en otoño la piel se castiga más, se cae más el pelo y que no tengo que preocuparme, que se acerca el final de año y acumulamos desgaste, preocupaciones y ocupaciones .... puedo hacer una de esas mascarillas milagrosas de nuestro querido Txumari, que seguro que me ahorro una pasta y tengo los ingredientes en casa (yogur, limón, miel y azúcar) ... et voilà.

El abrigo de Pupa

El abrigo de Pupa ha sortit publicat al setembre del 2010, per tant, és una obra recent, que hem rebut de primera fornada. No havia tingut mai a les mans un llibre de l'Elena Ferrándiz, que n'és la il·lustradora i la narradora . De Thule Ediciones, SL, aquest conte per a nens o per a adults amb esperit de nens crida l'atenció un cop posat a l'aparador d'una llibreria.

Ple de literatura rica en imatges, aquest conte té un inici i un final ben marcats; com si d'un viatge iniciàtic es tractés, la protagonista -Pupa- apareix envoltada d'imatges repetitives que anuncien el final esperançador: véncer la por. Una batalla en què la por a la soledat, al futur incert, a sentir-se estimada, a ser acceptada, a reconèixer-se a ella mateixa és resolta amb elements d'esperança: cors i papallones com a elements alliberadors.

Poques paraules, però imatges carregades de sentiment i de sentit: els cors apareixen com a indumentària de la protagonista, com a fulles de tardor, com a teranyina, dins de la tipografia; més elements alliberadors que anuncien el final feliç: els versos de la contraportada -"vosotros sois mis alas"-, la cromoterapia en tons verds esperança, les ales i la transformació en papallona alliberada.

"El abrigo llegó a pesarle tanto que un día,
armándose del valor que nunca tuvo,
decidió desprenderse de él"

"y voló"

El final em recorda a Los amantes mariposa, de Benjamin Lacombe, un dels meus llibres favorits i més delicats, basat en una llegenda japonesa.

Scarab

Com me n'alegro que l'obra Scarab tingués tant d'èxit a Reus aquest cap de setmana. La companyia Trotam Teatre està presentant l'obra per diferents indrets, protagonitzada per quatre actors en què hi juguen un paper molt important el cinema mut i els grans clàssics del cinema d'aventures.

A aquests actors, que van començar a caminar plegats quan es van conèixer a Estudis de Teatre Barcelona ara ja fa més d'una dècada, amb experiència al teatre i a la televisió, els desitjo un èxit comparable al del Josep Maria Lari. Sí, el mag Lari. El Jordi Soriano també el va tenir de profe de teatre quan anàvem a l'institut i això -si em permeteu- marca.

Espero que podeu veure aquest espectacle i sinó, quedeu-vos amb el resum que fan els amics de Reus: www.bit.ly/scarabreus.

Molta merda!

Diari secret d'en Polzet

El Diari secret d'en Polzet -mentre no m'arribi l'edició m'he de conformar amb la pàgina web de la il·lustradora- és tot un misteri. Que serà una reinvenció del conte és més que evident, però només de saber que la il·lustradora és la Rébecca Dautremer m'ha portat a remirar el seu web a la recerca d'alguna imatge que em robi el cor.

D'aquí a uns dies us podré explicar què n'he tret de la història; mentrestant, aquí teniu alguna de les il·lustracions:

Podeu veure més bibliografia de la Rébecca a http://www.rebeccadautremer.com/. Oi que les il·lustracions són una meravella?

I després de l'Entimostra ....

Després del cap de setmana en què s'ha celebrat la festa de les entitats, la majoria feliciten l'organització -cosa que m'he de prendre com a felicitació personal-. Estic cansada després del cap de setmana llarg de Fira de Santa Teresa i d'aquest, però al cap i a la fi, contenta de la feina feta.

Dormiré tranquil·la perquè la majoria d'entitats han pogut desenvolupar amb normalitat les activitats paral·leles que havien programat i me n'alegraré demà quan sàpiga la quantitat que han aconseguit recaptar les penyes futboleres del Vendrell amb els futbolins solidaris.

Ahir dissabte la Rambla feia goig i es veia tot ple de gom a gom, gràcies a la trobada gegantera en motiu del vuitantè aniversari dels Gegants i Nans del Vendrell, a la batucada que no ha parat de sonar dissabte i diumenge, al bus de donació de sang (que atrinxerava cua per pujar-hi), a les actuacions de ball, als ballarins internacionals de tango i als Castellers, que se'ns dubte, han estat els protagonistes d'aquests dies.
Lluny de voler fer una recopilació dels estands que han participat en total, dels tiquets recaptats, dels creps venuts, de si ens toca o no la Wii que sortejaven els del Cabrot, també ha agradat molt l'actuació musical de Loca Histèria.

I després de l'Entimostra, ara que estem en calent, caldria pensar la següent Entimostra -si és que se n'ha d'organitzar alguna més-.

I si no us agrada

Avorrir-se enormement i voler saber coses íntimes de la vida privada dels altres haurien de formar part dels pecats capitals. Perquè s'ha d'estar molt avorrit o s'ha de portar una vida molt miserable per piratejar-me tant el blog, com el facebook com el hotmail - i tot a la vegada, com si no hagués de notar que no puc entrar a les tres principals eines de comunicació que tinc més fortes amb els meus amics-.

Si pensàveu que m'havia cansat d'escriure o que no tenia res nou a dir ... aneu molt equivocats. No és que no tingués ganes de penjar perles lingüístiques - d'aquestes que penjo normalment- ni em vingués de gust fer alguna crítica literària, era que algun pirata distret passava les hores la nit del dissabte passat.

Per si no us ha quedat clar, estic lligada amb la comunicació i escriuré tot allò que vulgui i consideri interessant i expressaré la meva opinió sempre que em vingui de gust. I si no us agrada allò que escric no em llegiu i seguiu-vos avorrint!

(Al Marcel)

Tendresa captivadora

d'ulls foscos,

quin somriure tens tan juganer!

No m'imaginava les rialles

des d'aquell fons perdut.

Admiro la innocència sàbia,
llunyana d'orígens mesclats.

Queda't amb mi,

fés d'un record un senyal.
Camino amb tu de la mà,
acluquem els ulls que es fa tard.

I mentre esperem ... Larsson

Ja que no tinc la sort de poder assistir a la fira del llibre de Fránfort, segueixo amb delit totes les notícies que es publiquen a la premsa nacional sobre les novetats editorials per a la nova temporada 2011 -com si d'una passarel·la de moda es tractés: tendències per a la propera temporada-.

Avui he pogut llegir que mentre no surti el quart llibre de la fins ara coneguda trilogia Millenium (inacabat i en mans de la vídua de Larsson), podrem llegir els articles que escrivia l'Stieg Larsson abans no li publiquessin les novel·les protagonitzades per la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist.

Aquest recull d'articles sortirà publicat a començaments del 2011 a Suècia (nosaltres el llegirem més tard) i servirà per veure la gènesi de moltes de les idees que hem llegit d'ell sobre la immigració, els drets dels homosexuals, la violència de gènere o el racisme.

Esperem, doncs, la nova temporada literària i esperem que sigui un èxit de vendes la novel·la Purga, d'una altra autora nòrdica, Sofi Oksanen, que ja està tenint molt d'èxit a d'altres països.

Generación Nocilla

Déu n'hi do la de reflexions que hi ha en aquest llibre d'Albert Espinosa: Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. En comptes d'una novel·la, sembla un bloc de notes o un munt d'entrades al bloc.
No coneixia res de l'Albert, perquè ha fet només dues novel·les (la primera: El mundo amarillo), però té una llarga trajectòria com a guionista i com a director de cinema ... i això que és de la generació Nocilla (als escriptors joves de literatura castellana i catalana menors de trenta-cinc anys amb novel·les publicades i amb cert públic lector). Igual aquí rau la gràcia d'aquest autor: que mescla estils i arts.

És un llibre de lectura fàcil -massa- de no moltes pàgines, de cos de lletra gran i amb un zig zag continu de temporalitat: la novel·la s'obre amb un noi jove que ha perdut recentment la mare i que ha comprat dues injeccions per no haver de dormir mai més (aquesta part que rep la visita d'un vell i del seu guardaespatlles em recordava el millor Murakami), que de sobte rep una trucada del seu cap perquè miri de tenir una entrevista amb un extraterrestre i posi a prova el seu do. El do: amb una mirada n'hi ha prou perquè endevini records bons i dolents.

Em fa especialment gràcia el començament de la novel·la, en què a la típica pregunta de: què et duries a una illa deserta el protagonista hi duria el coixí de dormir. No és mala idea del tot. De fet, el coixí és bàsic per al descans, per agafar bé la son. Jo, sense anar més lluny, necessito un coixí extra per evitar que se'm carregui massa la zona dels malucs i des que el faig servir, que hi dormo més profundament.
I dormir és tan necessari ...

El zig zag continu em porta a pensar que l'Albert no s'ha ensortit del tot i que potser pensa adaptar la novel·la a un guió. Si pensava vendre tants exemplars com el Murakami, crec que s'ha quedat una mica curt.

Sabiesa pueril

Reconec que no m'agraden els bebès ...  m'agrada l'etapa en què els nens comencen a raonar i a distingir i aprendre emocions: alegria, tristesa, abraçades, fer-se mal, tenir un premi, etc. Estic gaudint -i molt- dels cinc anys del meu nen perquè està envoltant de sabiesa (de vegades sembla que deixi la innocència enrere).

Ahir, sentint la cançó Tenía tanto que darte, de Nena Daconte, vaig comentar que m'agradava la cançó i que no tenia ni idea que era una cançó trista: que la cantant l'havia escrit dedicada al bebè que estava esperant i que va perdre. A tot això, el Marcel preguntava si era una cançó alegre o era una cançó trista -li agrada classificar així les cançons i quan se n'ensurt, queda deslliurat d'una certa pressió musical-.
Em preguntava perquè se li havia mort el bebè a dins de la panxa i vaig haver-me'n d'ensortir (sense dir-li cap mentida) dient-li que els bebès es poden morir abans de néixer, mentre neixen o més endavant ...  i després d'estar-hi pensant una estoneta en veu baixeta, vaig sentir que em dèia: "ufff, sort que no m'he mort sinó m'estaries cantant aquesta cançó i jo t'escoltaria al cel, oi, mamà?" I després va afegir: "no ens separarem mai tu i jo, ni estant tu al cel i jo a la Terra".

Colecta de fervor religioso

Me gustaría hacer este post en latín, pero me temo que domino poco la lengua muerta preferida de la religión. Juzguen ustedes el siguiente enlace: http://www.muchasgracias.info/ porque nada tiene que ver con el cepillo que se solía pasar al terminar la misa de los Domingos.

La tecnología para favorecer la visita de Ratzinger a Madrid, en Agosto del 2011. Después de saber que la broma de la visita del "papa" (nótese que uso la minúscula) y de su extensa corte papal tendrá un coste de  47 millones de euros -de todas maneras, el cálculo es aproximado porque será mayor-, la santa iglesia (sigo usando la minúscula a riesgo de cometer faltas de ortografía) reinventa las tediosas listas de boda para sufragar 39 productos necesarios: cálices, copas, estolas, incensiarios y cruces varias.

Adiós al cepillo, que con este presupuesto ni una lista de bodas de los ricos magnates herederos de las más longevas casas reales.

Bodas de sangre (premiat)

Contando que no tenía mucho tiempo y que lo hice ilusionada, escribí una reseña de Bodas de sangre para un concurso del blog de la librería LA TRAMONTANA. Los amigos de LA TRAMONTANA (http://www.librerialatramontana.com/) me comunicaban que ha ganado mi reseña literaria.
El esfuerzo recompensado.
Les agradezco tanto las ganas que le ponen a todo proyecto literario que cae en sus manos, a los talleres de escritura, a lo muchísimo que saben de libros .... tenéis que dar un paseo por Sitges.

Bodas de sangre

LEONARDO:
Pájaros de la mañana
por los árboles se quiebran.
La noche se está muriendo
en el filo de la piedra.
Vamos al rincón oscuro,
donde yo siempre te quiera,
que no me importa la gente,
ni el veneno que nos echa.

NOVIA:
Y yo dormiré a tus pies
para guardar lo que sueñas.
Desnuda, mirando al campo,
como si fuera una perra,
¡porque eso soy! que te miro
y tu hermosura me quema.

LEONARDO:
Se abrasa lumbre con lumbre.
La misma llama pequeña
mata dos espigas juntas
¡Vamos!

NOVIA: ¿Adónde me llevas?

LEONARDO: A donde no puedan ir
estos hombres que nos cercan.
¡Donde yo pueda mirarte!

NOVIA: ¿Oyes?
LEONARDO: Viene gente
NOVIA: ¡Huye!
LEONARDO: Cállate. Ya suben
NOVIA: ¡Vete!
LEONARDO: Silencio. Que no nos sientan
Tú delante. ¡Vamos, digo!

Desde que los amigos de LA TRAMONTANA (http://www.librerialatramontana.com/) lanzaron a sus lectores el reto de escribir una reseña de un libro que les hubiera marcado, no he hecho más que pensar si hacerlo en castellano o en catalán. Me he decidido por uno de los que marcó mi pasión por Lorca: Bodas de sangre.

No pretendo emular a Ian Gibson -que por otra parte, admiro- e intento no recordar sus estudios sobre Lorca porque sería una reseña demasiado técnica y académica.

Tenéis que acercaros a esta tragedia, bien leyéndola bien viéndola representada, porque es la historia de una pasión desgarrada. Es una lectura en tensión desde el principio -donde ya se anuncian presagios de muerte, de sangre- hasta el desenlace trágico del final. Comparada en muchos versos con Calderón o con Shakespeare, Lorca pone de manifiesto la fuerza y la pasión y una acumulación de símbolos tal que reconstruye de manera perfecta las piezas de un espejo roto al que asistimos desde la primera escena. Bien podemos congeniar la pasión por la novela negra y la intriga con estos símbolos como el caballo, el agua (negra), el puñal, y la sangre, que anticipan los detalles de una tragedia culminante. La pasión desenfrenada ocupa el sitio que le pertenece: el caballo desenfrenado, la rivalidad de la sangre, los cuchillos, la muerte.

Una boda que no deja a nadie indiferente, y menos a la novia y a Leonardo.

[para el concurso de reseñas del blog de la tramontana]

Caleidoscopi: perspectiva de mamà

Jo que - com a bona Aries que sóc- em penso que tot gira al meu voltant, aquests dies enrere he perdut la perspectiva. Ni sóc mala mare ni és dolent que no pugui portar el nen a l’escola de manera temporal.

Avui al matí, viatjant durant quaranta-cinc minuts pels poblets que formen la comarca del Baix Penedès interior, he observat que hi ha moltes mares en la meva situació: mares treballadores que duen els nens a serveis d’acollida escolar o que deixen els nens amb monitores d’autobús. I els nens, tan feliços perquè viatgen en autobús i comencen el dia de manera diferent.

No crec en la sort, però em considero afortunada; afortunada perquè tinc una família que s’està consolidant, perquè sóc feliç i perquè tinc uns amics extraordinaris. Sort d’ells que escolten les meves dèries de mare paranoica i obsessiva, segons com. Quan més se’m fa difícil la conciliació familiar, miro en positiu i veig que vaig tenir un fill només perquè vaig voler-ho. I vull estar compartint amb ell el resum de com li ha anat el dia, si ha jugat molt i quantes paraules noves ha après. Em quedo amb els ulls expressius de quan aprèn coses noves i amb les seves perles filosòfiques, que és un altre dels tresorets que tinc.

Els sots, QUÈ?

Quan ens trobem davant d'un llibre, què ens porta a llegir-lo? El títol, la imatge de la portada, l'autor, la contraportada, les crítiques als diaris i als mitjans de comunicació. I si no entenem ni una paraula del títol? Els sots feréstecs: interessant. Ajudant de traducció: "Les valls no salvatges, no domesticades", any 1901.

Ara pensem que som un/a alumne/a inscrit/a a la preparació de les proves d'accés a la universitat per a majors de 25 anys i que volem estudiar un grau d'humanitats i que tenim quatre lectures obligatòries de literatura catalana. Genial, una persona agosarada i valenta; com a lectura nova d'enguany: Els sots feréstecs, de Raimon Casellas (publicada el 1901): em sembla completament allunyat de la realitat.

Primer.- És una obra de lectura difícil: el llenguatge és antic i ple de paraules tècniques rurals i del món eclesiàstic. Sinó, jutgeu vosaltres mateixos:

I L'Aleix de les tòfones
¿Aon reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jaio del dimoni?
Era tan xaruc, xaruc, que, mentres els uns deien que tenia més de noranta anys, d'altres juraven que havia passat dels cent, i no manca qui fes posta sobre que en duia a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.

Segon.- Tot i que és la primera novel·la que se suposa que inicia el corrent del Modernisme català, ni els crítics es posen d'acord a etiquetar-la: no es pot dir que és una novel·la rural perquè no és ben bé això (tot i que hi ha molts vocables i dos personatges que són plenament rurals); no es pot dir que conté elements del Naturalisme (perquè l'estem comparant amb Narcís Oller i no és ben bé això); no es pot dir que s'acosta al Decadentisme perquè tampoc acaba de ser això ....

Si ja costa que els alumnes llegeixen tots quatre llibres de literatura catalana, imagineu-vos enguany; acabaran per mirar informació al "tito" Google o a la wikipèdia. Em penso que trobaran l'edició digital de l'obra i, amb sort, una aproximació amb glossari dels mots incomprensibles.

Com a professora, sé que es llegiran amb delit els meus apunts, posant atenció a la caracterització de personatges i a la dualitat contínua de la novel·la: cultura vs. natura i vida vs. mort. I sinó, sempre podeu respondre l'altra opció de literatura catalana a l'examen.

Ho llegeixo negre

No era d’estranyar que el Harlan Coben, el creador del Myron Bolitar, fos guardonat amb el IV Premi Internacional de novel•la negra RBA. De fet, aquest autor pot pressumir de ser el primer autor en aconseguir els tres guardons més prestigiosos de la novel•la negra: l’Edgar Award, el Shamus Award i l’Anthony Award i ha pressumit d’orgull en rebre el premi RBA perquè a Espanya va començar a escriure la seva primera novel•la mentre era guia turístic a la Costa del Sol.

Avançava que la propera novel·la, Live Wire, sortirà publicada a finals de novembre i que hi trobarem una reflexió sobre els límits de la sinceritat i el perdó quan hi ha vincles familiars. La història començarà quan una ex estrella del tennis femení -embarassada de vuit mesos- demana ajuda al Myron Bolitar perquè trobi el pare del fill que està esperant.

Si us interessa la novel·la negra, us recomano la revista digital SERIE NEGRA: http://www.serienegra.es/

No marxareu d'excursió, nens

Molt em temo que la majoria de les mares i pares que avui hem assistit a la reunió de presentació del nou curs escolar al nostre col•legi no valoraran altra cosa que aquesta: ni excursions ni colònies.

La reivindicació que el claustre del col•legi ha adoptat –per majoria com a òrgan col•legiat que és- com a queixa per la supressió de la jornada intensiva al mes de juny no ha agradat a tothom. Des de la Direcció del col•legi s’ha instat que tants els pares com l’AMPA facin extensiva una queixa dirigida al Departament d’Ensenyament de la Generalitat.

Per als qui no ho sabíem, ens han informat que el professorat no està obligat a assistir a excursions ni a colònies i que s’hi ho fa, és de manera voluntària.

Si més no, els que entenem les reivindicacions i estem en sintonia amb el grup de professors valorem (-i molt-) la implicació del professorat en la majoria de projectes que han aconseguit tirar endavant per a l’escola enguany: lingüístics, científics i de foment de la intel•ligència.

De festa amb la normalitat

Si hi ha una fira que m'agrada de debò aquesta és la Fira de Tàrrega: des del disseny del cartell fins al director creatiu, en Jordi Colomines (que diu adéu al seu càrrec després de l'edició d'enguany).

Del 9 al 12 de setembre hi ha programades 89 companyies d'espectacle de carrer. Si comptem que aquesta fira té el mateix pressupost que l'any passat -de gairebé 1 milió i mig d'euros- i segueixen tenint fins a 13 companyies internacionals, tot i la crisi, és un símptoma de la bona gestió de l'equip de FIRATÀRREGA.

A més, celebren aniversari: enguany és la trentena edició.

vila domenio

A tots aquells que ens estimeu i que ens desitgeu sempre el millor, us comento que ja estem instal·lats a Sant Jaume (dels Domenys). Segueixo venint al Vendrell i aniré una mica més atrafegada que de costum, però molt il·lusionada: nova etapa i nova col·laboració.

A partir d'ara col·laboraré amb la revista local Vila domenio, que s'edita a Sant Jaume i que es publica cada dos mesos; la meva tasca tindrà a veure amb ressenyes literàries.

Odi cibernètic

Un dels vídeos més vistos aquests dies a la plataforma youtube: una senyora que llança un gat viu a un cubell de la brossa i la campanya que s’està fent en contra. No cal insistir que youtube, xarxes socials diverses, els blogs i els videoblogs són una eina molt poderosa i que és un focus d’opinions tant divers que en moltes ocasions genera agressions verbals o, com s’ha etiquetat recentment, ciberbulling.

Un fet que acredita que penjar vídeos en aquestes plataformes socials genera opinions d’una manera pràcticament immediata és el fet que els propietaris del gat (que va estar quinze hores dins del cubell de la brossa fins que el van trobar) van penjar aquest vídeo per tractar d’identificar la persona que l’havia fet desaparèixer; la resposta: la dona va ser ràpidament identificada a les poques hores i tant les dades personals com el seu perfil de facebook van quedar al descobert per a tothom.

La persecució ha provocat que els cibernautes demanin que se la faci fora de la feina – treballa en un banc – o bé directament la seva mort. Si desenvolupéssim legalment la manera d’utilitzar aquesta col•laboració internauta contra casos realment greus com maltractaments, violència de gènere, prostitució infantil i pederàstia, etc. no tindríem la sensació que vivim envoltants d’uns quants penjats que s’avorreixen tan miserablement.

Alcoholitzats a 700 m

(Segueixo amb una altra dels mitjans de comunicació ...)

Els miners a Xile. Si fa dos dies els telenotícies i la premsa escrita van difondre que tant l’estat de salut físic com mental dels 33 miners atrapats a la mina d’Atacama era molt bona i que confiaven a sortir aviat …. ara ens desmunten la pel•lícula dient que els miners estan malament de salut, que molts d’ells són consumidors d’alcohol de manera habitual i que hi ha, fins i tot, un drogodependent que no vol llit plegable ni roba tèrmica ni mitjons, sinó tabac i vi.

Potser els van comunicar que trigarien més de tres mesos a poder-los treure d’allà?

Després de veure ahir imatges dels assentaments amb tendes de campanya que han fet nombrosos familiars davant de la mina San José i que molts d’ells s’han constituït per demanar responsabilitats per la manca de seguritat de la mina, què pensen fer els responsables polítics? Dies enrere es van afanyar a difondre el vídeo dels miners atrapats dirigint unes paraules d’alè a la seva família en què es va assegurar que estaven molt animats i tots estaven bé de salut.

Aigua seca=merda seca

M’avorreixen les notícies dels telediaris a l’estiu: no tenen cap interès i maregen. Tot i que conec periodistes i respecto la seva professió, els heavy users d’opinió o bé també fan vacances a l’estiu o bé l’onada de calor els afecta el cervell implacablement.

A El País he llegit una notícia que mareja, i molt: Agua seca contra el cambio climático. De Química només sé un parell de conceptes que em van explicar al batxillerat així que he llegit amb molta atenció que l’aigua seca (pols d’aigua i silici) no és una cosa nova, sinó que es va crear als laboratoris el 1968. Aquesta substància es podria [en condicional] fer servir per absorbir i emmagatzemar l’excés de diòxid de carboni de l’atmosfera?

No ens maregeu amb notícies trampa que només tenen un rerefons econòmic o de finançament, que jugueu diàriament amb l’estupidesa humana. Ens feu “participar, com diria l’Andrés Calamaro, en un coro de subnormales generadores de concepto Light”.

Retrobament: descans

RETROBAMENT

Camí que refaig, compto les pedres
del riu blau de la infantesa.
L'aire blanc i infantil dels pollancres,
la frescor...
Verda i blanca sento la pau;
L'harmonia del descans.


Estaré uns dies de vacances, ens retrobem aviat.

Arqueta vulgaris

Ara que els pops estan de moda gràcies al Paul -l’oracle infalible que ha predit que guanyarem el Mundial de Sudàfrica 2010- i que els més fidels a la Roja tenen el to del pop Paul al mòbil, em ve al cap el dia en què vaig veure com el promotor del meu pis es menjava un carpaccio de pop; l’octopus vulgaris li va saber a poc; llàstima, perquè el lloc era ideal i el plat era caríssim. Aquests dies –sinó que li diguin també als meus veïns- estic recordant molt sovint la promotora del nostre edifici.
Gràcies a feina vulgaris dels promotors hem hagut de foradar la planta baixa de l’edifici amb una sonda a la recerca d’una arqueta perquè al Llibre de l’edifici no es feia constar res al respecte. Us ben asseguro que mai no havia sentit aquest mot: "arqueta", però ara ha passat a formar part del meu vocabulari i de les paraules que em fan posar en alerta: una construcció, oberta pel damunt, situada a dalt d’una canonada que distribueix l’aigua.

Arran de la comprensió d’aquesta paraula n’he après d’altres: regatge, paral•lelepipèdica i que el verb. desembossar té dues accepcions:
1. Fer cessar d’estar embossat. Traduint: Treure un embós, un obstacle
2. Pagar, fornir de la seva bossa (un import).

Doncs això, que els veïns vam desembossar -accepció 2- per comprar un pis que té una arqueta vulgaris mentre el promotor, embargat fins a dalt, encara pot menjar carpaccio de pop.

El sufix –astra de fillastra i madrastra

Estic segura que és la meva deformació professional que em porta a pensar que el sufix
–astre/-astra (que no es pot considerar ni augmentatiu ni diminutiu) és despectiu, sinó mireu què li passa a metge → metjastre/metjastra, polític → politicastre/politicastra, etc.
No, fillastra i madrastra no són mots despectius.

Ahir, venint de recollir la meva fillastra des de Madrid, hi pensava. Relació d’una fillastra amb una madrastra i viceversa. Una situació nova. Fins ara he vist el meu fill relacionar-se amb el seu padrastre, i el padrastre interaccionant amb el fill. Ara em toca a mi, i a ella. És d’allò més normal que aquests dies les amigues i els coneguts em preguntin: com ho porteu? Està gelosa la nena?
Fins ara només coneixia les madrastres de la literatura infantil: dels contes dels germans Grimm o les dels contes de Perrault: inclinades a fer mal i cruels. O les madrastres carinyoses, d’El Elogio de la Madrastra, en què Mario Vargas Losa explica una relació eròtica –per cert-.

És interessant i no deixa de sorprendre’m com els nens veuen com a fet quotidià aquestes relacions “sobreposades” de madrastra que fa de mare i de padrastre que fa de pare. Ens caldrà a tots molta confiança. Espero que els meus ninos confiïn en mi.

[Imatge de Gustav Klimt]

Metro, vaga total

Avui la majoria de gent de Madrid ha fet tard a la feina, si no han sortit amb prou temps de casa. Madrid s'ha llevat amb una vaga de Metro.
M'expliquen les meves cosines que tot era un caos i que més de dos milions d'usuaris de Metro han hagut de desplaçar-se per la ciutat bé amb bus bé amb tren.

Hi haurà, òbviament, molts comentaris sobre els efectes de la vaga i poc sobre els motius: l'oposició dels treballadors de Metro a la retallada del 5 % de sous aprovats ahir per la Comunitat de Madrid. Això és fer vaga; per demà, la cosa es complica: anuncien seguir la vaga, sense serveis mínims.

Tal dia com avui: George Orwell

Per als que no ho sapigueu, l’expressió tal dia com avui vol dir: avui fa anys...

Si posem el telenotícies avui veurem el dol pel tràgic atropellament a l’estació de Castelldefels i que es compleix un any de la mort del Michael Jackson. A la secció d’esports, monopolitzada pel futbol, es parlarà del fet que Eslovàquia ha eliminat Itàlia del mundial.

Estaria bé que s’hi parlés una mica de cultura: tal dia com avui van néixer dos genis: Gaudí i George Orwell. George Orwell, sobrenom literari de l'autor anglès Eric Arthur Blair (nascut a la Índia) és conegut com un dels millors assagistes del segle XX per haver fet: La revolta dels animals i 1984 -si encara no l’heu llegit i sou fans de Gran Hermano, l’heu de llegir sens falta-.

Avui em venia de gust recordar que també va fer Homenatge a Catalunya, on explicava la seva experiència a la Guerra Civil Espanyola i hi expressava la seva admiració pel fet que, aparentment, havia desaparegut tota estructura de classes a les zones revolucionàries de Catalunya i Aragó.

Genials maletes perdudes

Quin llibre més deliciós, Maletes perdudes: Està escrit amb tan bon criteri ... L'autor és en Jordi Puntí i és un d'aquells autors que no acostuma a estar a totes les festes ni a tots els actes socials que impliquen la presentació del llibre. És un home mesurat, que escriu poc, però amb seguretat i certesa.

La història de quatre germans que necessiten trobar l'arrel que tenen un comú -el seu pare Gabriel els va abandonar a tots quatre, en edats diferents, i fruits de relacions diferents- troben un fil conductor a través dels records que emmagatzemava el pare a un pis de Barcelona.
La localització a Barcelona és fascinant perquè va reconstruint la història amb zig-zags enriquidors i plens de records infantils.

Si hi ha una picada d'ullet als filòlegs o a aquells que hem estudiat llengües és l'ús graciós que en fa de les llengües clàssiques i de l'ordenació dels casos de les vocacions llatines: Nominatiu, Vocatiu, Acusatiu, Genitiu, Datiu i Ablatiu. Davant de tanta genialitat, només puc fer que citar-vos el text (pàgina 13) perquè en veieu un exemple:

"El pare va voler que ens diguéssim Christof, Christophe, Christopher i Cristòfol -Cristóbal fins que va morir el dictador Franco-. Pronunciats així, d'una tirada, els quatre noms semblen una declinació llatina irregular. Christof, nominatiu germànic, va néixer l'octubre de 1965 i és l'hereu impossible d'una nissaga europea. Christopher, genitiu saxó, va arribar gairebé dos anys més tard i de sobte el seu naixement va ampliar i matisar el sentit d'una vida londinenca. L'acusatiu Christophe va trigar una mica menys -dinou mesos- i el febrer de 1969 va esdevenir el complement directe d'una mare soltera francesa. En Cristòfol va ser l'últim a manifestar-se: un cas circumstancial, complement definit pel lloc, l'espai i el temps, un ablatiu en un idioma que no declina."

Maletes perdudes serà una obra que perdurarà i serà imprescindible per a l'evolució de la narrativa catalana contemporània -n'estic segura-.

El petó històric

Hi ha una cosa que recordo vagament d'una assignatura molt complicada, en què havies de saber llatí clàssic, grec i una mica d'evolució històrica del català... una de les paraules més boniques que tenim, petó, és l'evolució d'una paraula del sànscrit *pattone, que té a veure justament amb el soroll que fan els llavis en fer contacte amb algú.

Mirant la foto, la foto d'un petó apassionat, en què el soldat i la infermera no eren parella, que ha donat la volta al món com a icona de la fotografia i que simbolitza la fi de la II Guerra Mundial, ara més que mai és un record.

El soldat de la foto no s’ha pogut localitzar mai, tot i els intents que es van fer a partir de la dècada del seixanta. La infermera sí té nom: Edith Shian i va morir el diumenge passat, als 91 anys. La fotografia d’Eisenstaedt, de data 14 d’agost del 1945, va arribar a mans de la infermera, que s’hi va reconèixer i va escriure una carta al fotògraf posant-hi nom i cognoms; aleshores, l’Edith tenia vint-i-set anys.

De llibres. M'agrada (I)

M'agrada:
- que la gent respecti el lloc que ocupen els llibres a casa meva. No val tocar-los tots!
- posar els llibres a les prestatgeries sense seguir un ordre documental ni de biblioteconomia, que per això hi ha les biblioteques
- agrupar els llibres per autor
- emportar-me els llibres que llegeixo a tot arreu, a dins de la bossa
- el meu racó de lectura. A l'hivern: un bon sofà, una manteta, una làmpada i una bona novel·la.
- encarregar llibres als meus amics de "La Tramontana" i tenir-los al dia següent, a primera hora del matí
- entrar a una bona llibreria i no saber quan de temps passaré allà
- el caliu de les seccions de literatura infantil
- trobar el llibre adient per a cada persona
- mirar la bibliografia d'un autor del que no he llegit mai res
- rellegir novel·les que m'han marcat

De llibres.No m'agrada (I)

- No m'agrada que algú pregunti quina és la última novel·la que s'han llegit i la resposta sigui NS/NC.
- No m'agrada la gent que decideix si llegirà un llibre o no per les pàgines que té
- No em refio de la gent que no té llibres a la saleta d'estar o al menjador de casa seva.
- No m'agrada que hi hagi errades als llibres
- No m'agrada la gent que maltracta, llença o estripa els llibres
- No m'agrada que els pares no llegeixin contes als seus fills
- No m'agrada que tinguem un índex tan baix de lectura
- No m'agrada que la gent marqui el punt de la lectura doblegant les pàgines
- No m'agraden els llibres amb el paginat a dalt, centrat
- Malfio dels llibres precedits de grans crítiques
- No m'agrada la gent que llegeix la última pàgina del llibre per saber com acaba la història

PERÒ

- M'agrada la gent que col·lecciona punts de llibre de tot tipus i de totes formes i colors
- M'agrada que els nens s'iniciïn a la lectura amb novel·les d'aventures
- M'agrada la gent que comença dos o tres novel·les a la vegada i és capaç de llegir-les totes
- M'agrada que em regalin un llibre
- M'agrada l'olor d'un llibre que està acabat d'editar
- M'agrada que la gent llegeixi les novel·les en l'idioma original
- M'agrada la gent que espera una segona part del llibre
- M'agrada la gent que prefereix llegir el llibre a mirar la versió cinematogràfica
- M'agrada la gent que comença una novel·la i l'acaba el mateix dia

La lloba Shakira

Podeu considerar cara l’entrada per al Rock in rio: 69 € … però si serveixen per quedar meravellats per la Shakira, què voleu que us digui.

Abans de l’actuació de la Shakira, va aparèixer la Rihanna, amb les seves habituals ordres i imposicions d’última hora als organitzadors dels concerts. I va aparèixer tard, uns trenta minuts, volent ser una Madonna mulata (ja li agradaria a ella!) i imitant escenaris militars o alguna cosa similar.
Em va cridar l’atenció el cabell tan taronja, violí o vermell que portava, tant tant cridaner que de tant de suar li corria galtes avall. M’imagino el seu estilista en acabar el concert!

Després va sortir la Shakira, que no anava descalça. Potser hi va trobar alguna esquerda a l’entaulat, perquè no és habitual veure-la amb botes a dalt d’un escenari. Si no fos per ella, 69 € tirats a la brossa!

L'oci femení

No entenc què li troben les mamis del col·le a Sexo en Nueva York (2). Avui queden per anar-se a mirar la pel·lícula i fan un frankfurt després. A mi que no m'esperin. No crec que tinguin gaire ànims d'atipar-se amb menjar greixós i begudes amb gas quan vegin els cossos esculturals que marquen les quatre protagonistes ... M'explico: quan va sorgir la sèrie nord-americana, a finals dels anys noranta, va ser un èxit rotund. Dones que s'expressaven lliurement sobre sexe i sobre homes i que no eren considerades unes desvergonyides. Ho celebro, tot un èxit.

Però que n'estrenin la segona part de la versió cinematogràfica, amb les crítiques tan negatives que està tenint arreu del món, que fins i tot l'està superant Shrek, felices para siempre i que hi hagi DONES que estiguin desitjant veure com les protagonistes de la pel·lícula ja ni es conformen amb anar retocades amb el Photoshop per sentir-se guapes, això ja molesta.

I molesta que estigui tan de moda tot allò chic, i tot allò que està tan in; perquè les cadenes de televisió espanyoles, que sempre fan tard en tot allò que marca tendència arreu del món, es posen d'acord en la programació "femenina" o "d'oci femení". Igual que tenim programes per a famílies, com aquests programes d'humor que fan a Telecinco i a Antena 3, igual que tenim programes de nens cantaires a Telecinco i a Antena3, també s'hi posen d'acord amb programes com Mujeres Ricas (la Sexta) i Casadas con Hollywood (Cuatro). I em molesta perquè és d'allò més inapropiat pels temps que corren.

El Baix Penedès a CERCO

CERCO, la fira més internacional de ceràmica, acull obres d’artistes que ja han exposat amb la Camil•la Pérez: Maria Bofill, Joaquim Espuny, Cristina Guzman Traver, Yukiko Murata i Maria Pallejà.
Un cop més, es fa palesa la capitalitat del Baix Penedès al món ceramista.

A més, la Camil•la Pérez els dies 5 i 6 de juny exposa “Oli, pa i vi” a l’ajuntament de Verdú, dins dels actes de la fira de la Ceràmica de Verdú.

Mantis

Ja que no podrem ser-hi a la Feria del libro de Madrid (del 28 de maig al 13 de juny), és interessant comentar la segona novel•la de Mercedes Castro: Mantis. Teté, la protagonista, és una femme fatale que no té res a veure amb la policia de la seva primera novel•la; és una coneguda cuinera que té un restaurant de moda a Madrid.

A la novel•la s’hi intueix una crítica a l’alta cuina, però també al món editorial, als joves artistes o als arquitectes famosos.

Perduts, perdidos, lost

Per a tots aquells que han sigut seguidors fidels de Perdidos, avui tot s'acaba. És moment de lloances o de crítiques. Després de 121 episodis, amb emocions, morts tràgiques, passions, humor, pistes filosòfiques i la Guerra de las galàxies (en moltes ocasions com a leit-motif), Perduts s'acaba.

Cal destacar que la cadena Fox oferia l'últim capítol a les 6 de la matinada, hora local espanyola, i Cuatro l'oferia només mitja hora més tard: amb aquest retard de mitja hora es pretenia aconseguir el temps necessari per subtitular l'últim capítol, però una errada del tècnic de programació ha portat a què no es veiessin bé els subtítols i a què es deixessin d'emetre 6 minuts del penúltim capítol. Llàstima!

No deixa d'estranyar-me que hem estat pioners a Europa a oferir l'últim capítol en obert, molt abans que d'altres canals nord-americans.

Rellegint Bearn

Tenia ganes de rellegir Bearn o la sala de les nines, de Llorenç de Vilallonga i tot gràcies a què vaig reveure la pel•lícula La novena puerta.
La última obra de Llorenç Vilallonga és atemporal. És de fàcil relectura ja que, de fet, mai no va estar de moda. És interessant l’ennlaç sobre l’obra que trobareu a: http://lletra.uoc.edu/ca/obra/bearn-o-la-sala-de-les-nines-1956>.

No es podria classificar com a novel•la d’acció, sinó més aviat com a novel•la psicològica. És una novel•la clàssica i més encara si tenim en compte que podríem dividir-la en dues parts directament associades a dos grans mites; la primera part ("Sota l’influx de Faust") al•ludeix al mite de Faust; la segona part ("La pau regna a Bearn"), s’emmarca dins la calma de Les metamorfisis d’Ovidi.

Tornant al desencadenant de la relectura, són interessant les dues adaptacions que se’n van fer: la primera, la televisiva, del 1976; la segona, la pel•lícula que s’estrenava el 1983 i que comptava amb actors com Ángela Molina i Imanol Arias.

A la pàgina de la casa museu Llorenç Villalonga hi trobareu l’adaptació dramàtica d’una part de l’obra Bearn: www.cmvillalonga.cat/cat/video.html

Mostra d'Art i Arts Aplicades

Els artistes han valorat positivament la Mostra d'Art en un dia festiu com l'1 de maig. S'ha venut, i molt, si comptem amb les valoracions de les amigues Alieva -que s'estrenaven a la Mostra- o de totes les parades amb productes de bijuteria, de vidre, de fusta, de ceràmica, etc. Han causat sensació les cadires personalitzades pintades a mà per a nens de la Cristina Riambau. El passeig Marítim estava ple de gom i gom i només s'ha vist mig buit quan han començat a caure unes gotes cap al vespre.

Visitant una de les parades dels amics de Vilanova i de Vilassar de Mar he pogut entendre d'una manera fàcil i ràpida què és un comprador d'art i que és un fals comprador o passejant amb intenció de no comprar res.

1.- El fals comprador pregunta quin preu té un quadre gran; quan en sap el preu, pregunta per un altre quadre més petit (evidentment, el preu baixa) i finalment acaben per preguntar què val un punt de llibre (patètic).

2.- El comprador d'art està acostumat a fer-se amb dos o tres peces de cop i no acostumava a demanar preus. Elegeix un oli perquè li agrada i en visualitza, de seguida, la ubicació. No pregunta el preu individual d'una obra ni en pregunta la mida. En concret, he pogut assistir a la curiosa escena d'una senyora de Sitges que ha comprat tres quadres -uns vuit-cents euros- que només ha al·ludit al preu quan ha tingut els tres olis embolicats.

[tot i que no m'agrada sortir a les fotos relacionades amb la feina, hi surto amb les ulleres de sol i xerrant]

Regals per a la mare, amb cor

Fa temps que a casa nostra vam decidir no comprar regals ni el dia del pare ni el dia de la mare (ni els altres dies que els comerços han anat inventant: el dia dels nens, el dia dels avis, etc.). Així que hem de deixar anar una mica més la imaginació.
Visitant la pàgina de Decopeques m'he trobat amb aquesta composició, que es pot adaptar fent una targeta a la mare o bé fent un marc de fotos, etc. També proposen uns vals per al dia de la mare que us podeu descarregar des de la pàgina d'Haciendo el indio. Llàstima que tots els vals que proposen són en castellà. També us podeu entretenir a fer un disseny en català, vosaltres mateixos!

Anem peix!

Amb la nova directiva de serveis que s’ha d’adaptar a la normativa europea i els ajuntaments petits que esperen que els ajuntaments grans moguin peca, qui fa mercats i fires ho té, si més no, difícil.
Per començar, necessitem que algú decideixi. La tendència és que podrem comprar la carn i el peix al carrer. Adéu mercats municipals i adéu els mercats setmanals.
Els de ciutat això no ho hem viscut tant –com a molt, al barri vèiem l’esmolador que venia setmanalment- però als pobles no és gens estrany encara avui dia comprar el pa, els ous o els pastissets a la porta de casa teva. Bé, doncs, preparem-nos per reestructurar els mercats i les fires que ens hem d’adaptar a Europa.

La mujer del viajero en el tiempo

La pel•lícula Más allá del tiempo, es queda en un no-res si traiem la magistral interpretació de la Rachel McAdams (El diario de Noah) perquè l’Eric Bana sembla que no acaba de creure’s el personatge que li toca defensar: un home que pateix una malaltia congènita que el fa viatjar a través del temps.

Llàstima que a la pel•lícula no s’hagi reflectit la incertesa i l’angoixa que pateix Henry, que tan bé reprodueix l’Audrey Niffenegger en la seva primera novel•la: La mujer del viajero en el tiempo. El 2003, moment en què es va publicar la novel•la, es va considerar que combinava tant ciència-ficció com romanticisme. En concret, s’hi utilitza el viatge en el temps per tractar la manca de comunicació i la distància en les relacions humanes, alhora que aprofundeix en algunes qüestions existencials.

Com moltes vegades diem, és molt millor la novel·la que no pas l'adaptació cinematogràfica!

Burton tridimensional

Qualsevol que llegeixi i que entengui una miqueta de cinema intueix que les criatures i les fixacions de l'autor de Charly y la fábrica de chocolate congenien amb tot allò que succeeix a través d'un mirall o amb una temerosa reina vermella a Alícia en el país de las maravillas.

Ara bé, que Tim Burton hagi acceptat tranformar la seva pel·lícula a 3D, rodada en 2D, mitjançant un procediment informàtic posterior no té nom: amb les ulleres no s'aprecia el món de foscor tan característic de l'estil visual de Burton, que tant recorda al decorat de Pesadilla antes de Navidad.

Parem la taula!

Aquests dies de descans estem fent moltes activitats a casa: els nens fan activitats individuals de destresa que després convertim en petits records per a la família. Manualitats úniques!

Taller: parem la taula!
En un paper mida A3 demanem als nens que dibuixin els seus cosins, germans, tiets, avis ... o amiguets; un cop fet el dibuix, el plastifiquem i ja tenim un pràctic protector de taula. El protector de la foto és per als avis, a més, hi ha immortalitzades les primeres grafies del nét gran, i està signat pel geni artista ... què més poden demanar-hi?

El James Joyce més inintel·ligible, ara coherent

Em pregunto si valdrà la pena que dos experts literats hagin estat durant trenta anys revisant l’obra Finnegans Wake, de James Joyce, i si el resultat serà tan coherent com anuncien els editors i podrem finalment llegir l’obra més inintel•ligible de tots els temps.

Avui es publica la primera versió revisada de Finnegans Wake, que es va publicar per primer cop el 4 de maig de 1939: el públic va considerar que James Joyce havia perdut literalment el cap. Difícil de classificar, és una obra que aplega fins a setanta llengües diferents.

Ningú no s’havia atrevit a tocar la primera edició fins ara. Setanta-un anys més tard, l’editorial Houyhnhm –com la raça de cavalls tranquils i racionals de Els viatges de Gulliver- en presenta la versió corregida (s’hi han detectat prop de nou mil errades).

Si esteu pensant en comprar aquesta edició revisada, prepareu la bitlletera: l’edició bàsica costa al voltant de tres-cents euros. Si preferiu l’edició especial, nou-cents euros.

Henders: bio-thriller amb entrades a youtube

Els amics de la llibreria La Tramontana m’havien recomanat –i molt- la lectura de Henders, de Warren Fahy. Ara entenc perquè.

Tot i que la qualifiquen de ciència-ficció, diria que és més aviat un bio-thriller.
Una trama no original –una illa misteriosa, un grup de joves dins d’un reality- resolta originalment. Un ecosistema misteriós i salvatge, en tons blaus i liles, combinat amb científics que moren t’engoleix des de ben aviat. Hi destaco la reflexió ecològica del paper de l’ésser humà en l’evolució i la idea d’”humanitat” en majúscules.

És igualment interessant els dibuixos sobre camp de les criatures que poblen aquest ecosistema allunyat del món que coneixem: formigues-disc, rates Henders o els spigers. El repte és llegir Henders sense que us agafi picor a les cames!

Lorca a Miguel Hernández: ¡LUCHA!

Jo que sóc lorquiana i fervent lectora dels estudis crítics de l'Ian Gibson sobre l'obra de Federico G. Lorca, estic completament segura que Lorca se sentiria content amb el fet que s'ha anul·lat la sentència que condemnava a mort el poeta Miguel Hernández.

Ahir va ser una de les notícies culturals més comentades a tots els mitjans de comunicació, tant orals com escrits. Fins i tot, la notícia pot ser molt positiva a fi de conèixer una mica més la figura del "pastor poeta" pel fet que, precisament, Miguel Hernández no va ser tan autodidacta com s'havia afirmat ja que havia tingut una escolarització important -almenys fins que fa complir els catorze anys-.

Em venia de gust de recordar les paraules d'ànim que Federico G. Lorca escrivia a Miguel Hernández quan el jove poeta -tenia vint anys quan va conèixer Lorca- li demanava per què la crítica no es pronunciava sobre la primera col·lecció de versos: Perito en Lunas. Lorca, molt comprensiu, i recordant el silenci -tot i que menys glacial- amb què va ser rebuda la seva primera col·lecció de versos, Libro de poemas, li contesta donant-li ànims:

Tu libro está en silencio, como todos los primeros libros, como mi primer libro, que tanto encanto y tanta fuerza tenía. Escribe, lee, estudia. ¡LUCHA!

El vestit funerari de Pere el Gran

Per a tots aquells que ens hem hagut de llegir amb més o menys ganes les quatre cròniques catalanes, ara tenim la possibilitat d’esbrinar si Pere el Gran va ser enterrat vestit de monjo. A la segona gran crònica catalana, el Llibre del Rey en Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats, Bernat Desclot descrivia la mort del rei al monestir de Santes Creus.

S’han tret les restes de Pere el Gran del monestir de Santes Creus i efectivament, coincidint amb la crònica de Bernat Desclot s’han trobat mostra de tres teixits: llana (li cobreix el cos), lli (a diferents parts del cos) i seda de color granat (sota el cap):

Quan fo mort aquest noble rei En Pere d'Aragó, ajustaren-se a la cambra on jaïa tots los prelats, e los barons e els rics-hòmens de la terra, mogueren aquí lo major plor e lo major dolque anc hom veés, que greu cosa e dura seria de retraer e de recomptar lo dol e lo plor que menaren aquí bisbes, e abats, e prelats, e comtes, e barons, e rics-hòmens e cavallers de la terra, e hòmens d'orde e de religió. Enaprés empararen-se del cors l'abat e los monges de Santes Creus, on havia en sa vida sa sepultura eleta aquell noble rei d'Aragó, e banyaren-lo, e adobaren-lo e vestiren-lo així com a monge; e hac hom una caixa e folrà-la hom dins e defora de bell presset vermell, e mès hom llaïns l'honrat cors del rei d'Aragó.

De moment, però, els experts no han trobat cap indici que la vestimenta pogués atribuir-se a un rei ni hi ha senyals aparents d’aixovar funerari. Caldrà confirmar, doncs, si el rei Pere el Gran va ser enterrat amb un hàbit de monjo.

Fa cosa d’un any vam poder saber pel Museu d’Història de Catalunya i el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat que el sepulcre d’aquest rei, al monestir de Santes Creus, contenia intacte el cos del rei. S’hi han analitzat les restes d’un dels reis amb més influència de la corona catalano-aragonesa i se n’han tret les primeres conclusions dels treballs (que podeu consultar a l’espai patrimoni.gencat).

Versionat en clau zombi

És un fet, les versions zombi que corren per la xarxa d'obres clàssiques de literatura són un èxit: La casa de Bernarda Alba zombi té unes nou mil descàrregues i tot apunta que seguirà en augment.

Versions de ciència-ficció i de terror de Shakespeare o de Jane Austen es colen a les aules dels instituts nord-americans, on els professors de literatura accedeixen a la versió que més connecta amb el públic adolescent: la velocitat de les imatges del cinema americà, la immediatesa televisiva, el vertigen dels videojocs i la urgència dels missatges verbals electrònis fan que es pugui incloure dins de temari la versió zombie d'Orgullo y prejuicio .

Un nou fenomen curiós i sorprenent basat en la mescla paròdica i disparatada d'obres d'autors clàssics. I la tendència és que sigui un èxit a la xarxa i després tingui ressò als mitjans convencionals: "Es muy significativo que fueran antes un best seller en Amazon que en la lista de cualquier periódico".