Reconec que no m'agraden els bebès ... m'agrada l'etapa en què els nens comencen a raonar i a distingir i aprendre emocions: alegria, tristesa, abraçades, fer-se mal, tenir un premi, etc. Estic gaudint -i molt- dels cinc anys del meu nen perquè està envoltant de sabiesa (de vegades sembla que deixi la innocència enrere).
Ahir, sentint la cançó Tenía tanto que darte, de Nena Daconte, vaig comentar que m'agradava la cançó i que no tenia ni idea que era una cançó trista: que la cantant l'havia escrit dedicada al bebè que estava esperant i que va perdre. A tot això, el Marcel preguntava si era una cançó alegre o era una cançó trista -li agrada classificar així les cançons i quan se n'ensurt, queda deslliurat d'una certa pressió musical-.
Em preguntava perquè se li havia mort el bebè a dins de la panxa i vaig haver-me'n d'ensortir (sense dir-li cap mentida) dient-li que els bebès es poden morir abans de néixer, mentre neixen o més endavant ... i després d'estar-hi pensant una estoneta en veu baixeta, vaig sentir que em dèia: "ufff, sort que no m'he mort sinó m'estaries cantant aquesta cançó i jo t'escoltaria al cel, oi, mamà?" I després va afegir: "no ens separarem mai tu i jo, ni estant tu al cel i jo a la Terra".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada