Metro, vaga total

Avui la majoria de gent de Madrid ha fet tard a la feina, si no han sortit amb prou temps de casa. Madrid s'ha llevat amb una vaga de Metro.
M'expliquen les meves cosines que tot era un caos i que més de dos milions d'usuaris de Metro han hagut de desplaçar-se per la ciutat bé amb bus bé amb tren.

Hi haurà, òbviament, molts comentaris sobre els efectes de la vaga i poc sobre els motius: l'oposició dels treballadors de Metro a la retallada del 5 % de sous aprovats ahir per la Comunitat de Madrid. Això és fer vaga; per demà, la cosa es complica: anuncien seguir la vaga, sense serveis mínims.

Tal dia com avui: George Orwell

Per als que no ho sapigueu, l’expressió tal dia com avui vol dir: avui fa anys...

Si posem el telenotícies avui veurem el dol pel tràgic atropellament a l’estació de Castelldefels i que es compleix un any de la mort del Michael Jackson. A la secció d’esports, monopolitzada pel futbol, es parlarà del fet que Eslovàquia ha eliminat Itàlia del mundial.

Estaria bé que s’hi parlés una mica de cultura: tal dia com avui van néixer dos genis: Gaudí i George Orwell. George Orwell, sobrenom literari de l'autor anglès Eric Arthur Blair (nascut a la Índia) és conegut com un dels millors assagistes del segle XX per haver fet: La revolta dels animals i 1984 -si encara no l’heu llegit i sou fans de Gran Hermano, l’heu de llegir sens falta-.

Avui em venia de gust recordar que també va fer Homenatge a Catalunya, on explicava la seva experiència a la Guerra Civil Espanyola i hi expressava la seva admiració pel fet que, aparentment, havia desaparegut tota estructura de classes a les zones revolucionàries de Catalunya i Aragó.

Genials maletes perdudes

Quin llibre més deliciós, Maletes perdudes: Està escrit amb tan bon criteri ... L'autor és en Jordi Puntí i és un d'aquells autors que no acostuma a estar a totes les festes ni a tots els actes socials que impliquen la presentació del llibre. És un home mesurat, que escriu poc, però amb seguretat i certesa.

La història de quatre germans que necessiten trobar l'arrel que tenen un comú -el seu pare Gabriel els va abandonar a tots quatre, en edats diferents, i fruits de relacions diferents- troben un fil conductor a través dels records que emmagatzemava el pare a un pis de Barcelona.
La localització a Barcelona és fascinant perquè va reconstruint la història amb zig-zags enriquidors i plens de records infantils.

Si hi ha una picada d'ullet als filòlegs o a aquells que hem estudiat llengües és l'ús graciós que en fa de les llengües clàssiques i de l'ordenació dels casos de les vocacions llatines: Nominatiu, Vocatiu, Acusatiu, Genitiu, Datiu i Ablatiu. Davant de tanta genialitat, només puc fer que citar-vos el text (pàgina 13) perquè en veieu un exemple:

"El pare va voler que ens diguéssim Christof, Christophe, Christopher i Cristòfol -Cristóbal fins que va morir el dictador Franco-. Pronunciats així, d'una tirada, els quatre noms semblen una declinació llatina irregular. Christof, nominatiu germànic, va néixer l'octubre de 1965 i és l'hereu impossible d'una nissaga europea. Christopher, genitiu saxó, va arribar gairebé dos anys més tard i de sobte el seu naixement va ampliar i matisar el sentit d'una vida londinenca. L'acusatiu Christophe va trigar una mica menys -dinou mesos- i el febrer de 1969 va esdevenir el complement directe d'una mare soltera francesa. En Cristòfol va ser l'últim a manifestar-se: un cas circumstancial, complement definit pel lloc, l'espai i el temps, un ablatiu en un idioma que no declina."

Maletes perdudes serà una obra que perdurarà i serà imprescindible per a l'evolució de la narrativa catalana contemporània -n'estic segura-.

El petó històric

Hi ha una cosa que recordo vagament d'una assignatura molt complicada, en què havies de saber llatí clàssic, grec i una mica d'evolució històrica del català... una de les paraules més boniques que tenim, petó, és l'evolució d'una paraula del sànscrit *pattone, que té a veure justament amb el soroll que fan els llavis en fer contacte amb algú.

Mirant la foto, la foto d'un petó apassionat, en què el soldat i la infermera no eren parella, que ha donat la volta al món com a icona de la fotografia i que simbolitza la fi de la II Guerra Mundial, ara més que mai és un record.

El soldat de la foto no s’ha pogut localitzar mai, tot i els intents que es van fer a partir de la dècada del seixanta. La infermera sí té nom: Edith Shian i va morir el diumenge passat, als 91 anys. La fotografia d’Eisenstaedt, de data 14 d’agost del 1945, va arribar a mans de la infermera, que s’hi va reconèixer i va escriure una carta al fotògraf posant-hi nom i cognoms; aleshores, l’Edith tenia vint-i-set anys.

De llibres. M'agrada (I)

M'agrada:
- que la gent respecti el lloc que ocupen els llibres a casa meva. No val tocar-los tots!
- posar els llibres a les prestatgeries sense seguir un ordre documental ni de biblioteconomia, que per això hi ha les biblioteques
- agrupar els llibres per autor
- emportar-me els llibres que llegeixo a tot arreu, a dins de la bossa
- el meu racó de lectura. A l'hivern: un bon sofà, una manteta, una làmpada i una bona novel·la.
- encarregar llibres als meus amics de "La Tramontana" i tenir-los al dia següent, a primera hora del matí
- entrar a una bona llibreria i no saber quan de temps passaré allà
- el caliu de les seccions de literatura infantil
- trobar el llibre adient per a cada persona
- mirar la bibliografia d'un autor del que no he llegit mai res
- rellegir novel·les que m'han marcat

De llibres.No m'agrada (I)

- No m'agrada que algú pregunti quina és la última novel·la que s'han llegit i la resposta sigui NS/NC.
- No m'agrada la gent que decideix si llegirà un llibre o no per les pàgines que té
- No em refio de la gent que no té llibres a la saleta d'estar o al menjador de casa seva.
- No m'agrada que hi hagi errades als llibres
- No m'agrada la gent que maltracta, llença o estripa els llibres
- No m'agrada que els pares no llegeixin contes als seus fills
- No m'agrada que tinguem un índex tan baix de lectura
- No m'agrada que la gent marqui el punt de la lectura doblegant les pàgines
- No m'agraden els llibres amb el paginat a dalt, centrat
- Malfio dels llibres precedits de grans crítiques
- No m'agrada la gent que llegeix la última pàgina del llibre per saber com acaba la història

PERÒ

- M'agrada la gent que col·lecciona punts de llibre de tot tipus i de totes formes i colors
- M'agrada que els nens s'iniciïn a la lectura amb novel·les d'aventures
- M'agrada la gent que comença dos o tres novel·les a la vegada i és capaç de llegir-les totes
- M'agrada que em regalin un llibre
- M'agrada l'olor d'un llibre que està acabat d'editar
- M'agrada que la gent llegeixi les novel·les en l'idioma original
- M'agrada la gent que espera una segona part del llibre
- M'agrada la gent que prefereix llegir el llibre a mirar la versió cinematogràfica
- M'agrada la gent que comença una novel·la i l'acaba el mateix dia

La lloba Shakira

Podeu considerar cara l’entrada per al Rock in rio: 69 € … però si serveixen per quedar meravellats per la Shakira, què voleu que us digui.

Abans de l’actuació de la Shakira, va aparèixer la Rihanna, amb les seves habituals ordres i imposicions d’última hora als organitzadors dels concerts. I va aparèixer tard, uns trenta minuts, volent ser una Madonna mulata (ja li agradaria a ella!) i imitant escenaris militars o alguna cosa similar.
Em va cridar l’atenció el cabell tan taronja, violí o vermell que portava, tant tant cridaner que de tant de suar li corria galtes avall. M’imagino el seu estilista en acabar el concert!

Després va sortir la Shakira, que no anava descalça. Potser hi va trobar alguna esquerda a l’entaulat, perquè no és habitual veure-la amb botes a dalt d’un escenari. Si no fos per ella, 69 € tirats a la brossa!

L'oci femení

No entenc què li troben les mamis del col·le a Sexo en Nueva York (2). Avui queden per anar-se a mirar la pel·lícula i fan un frankfurt després. A mi que no m'esperin. No crec que tinguin gaire ànims d'atipar-se amb menjar greixós i begudes amb gas quan vegin els cossos esculturals que marquen les quatre protagonistes ... M'explico: quan va sorgir la sèrie nord-americana, a finals dels anys noranta, va ser un èxit rotund. Dones que s'expressaven lliurement sobre sexe i sobre homes i que no eren considerades unes desvergonyides. Ho celebro, tot un èxit.

Però que n'estrenin la segona part de la versió cinematogràfica, amb les crítiques tan negatives que està tenint arreu del món, que fins i tot l'està superant Shrek, felices para siempre i que hi hagi DONES que estiguin desitjant veure com les protagonistes de la pel·lícula ja ni es conformen amb anar retocades amb el Photoshop per sentir-se guapes, això ja molesta.

I molesta que estigui tan de moda tot allò chic, i tot allò que està tan in; perquè les cadenes de televisió espanyoles, que sempre fan tard en tot allò que marca tendència arreu del món, es posen d'acord en la programació "femenina" o "d'oci femení". Igual que tenim programes per a famílies, com aquests programes d'humor que fan a Telecinco i a Antena 3, igual que tenim programes de nens cantaires a Telecinco i a Antena3, també s'hi posen d'acord amb programes com Mujeres Ricas (la Sexta) i Casadas con Hollywood (Cuatro). I em molesta perquè és d'allò més inapropiat pels temps que corren.