Jo que - com a bona Aries que sóc- em penso que tot gira al meu voltant, aquests dies enrere he perdut la perspectiva. Ni sóc mala mare ni és dolent que no pugui portar el nen a l’escola de manera temporal.
Avui al matí, viatjant durant quaranta-cinc minuts pels poblets que formen la comarca del Baix Penedès interior, he observat que hi ha moltes mares en la meva situació: mares treballadores que duen els nens a serveis d’acollida escolar o que deixen els nens amb monitores d’autobús. I els nens, tan feliços perquè viatgen en autobús i comencen el dia de manera diferent.
No crec en la sort, però em considero afortunada; afortunada perquè tinc una família que s’està consolidant, perquè sóc feliç i perquè tinc uns amics extraordinaris. Sort d’ells que escolten les meves dèries de mare paranoica i obsessiva, segons com. Quan més se’m fa difícil la conciliació familiar, miro en positiu i veig que vaig tenir un fill només perquè vaig voler-ho. I vull estar compartint amb ell el resum de com li ha anat el dia, si ha jugat molt i quantes paraules noves ha après. Em quedo amb els ulls expressius de quan aprèn coses noves i amb les seves perles filosòfiques, que és un altre dels tresorets que tinc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada