dimecres, 6 d’octubre de 2010

Generación Nocilla

Déu n'hi do la de reflexions que hi ha en aquest llibre d'Albert Espinosa: Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. En comptes d'una novel·la, sembla un bloc de notes o un munt d'entrades al bloc.
No coneixia res de l'Albert, perquè ha fet només dues novel·les (la primera: El mundo amarillo), però té una llarga trajectòria com a guionista i com a director de cinema ... i això que és de la generació Nocilla (als escriptors joves de literatura castellana i catalana menors de trenta-cinc anys amb novel·les publicades i amb cert públic lector). Igual aquí rau la gràcia d'aquest autor: que mescla estils i arts.

És un llibre de lectura fàcil -massa- de no moltes pàgines, de cos de lletra gran i amb un zig zag continu de temporalitat: la novel·la s'obre amb un noi jove que ha perdut recentment la mare i que ha comprat dues injeccions per no haver de dormir mai més (aquesta part que rep la visita d'un vell i del seu guardaespatlles em recordava el millor Murakami), que de sobte rep una trucada del seu cap perquè miri de tenir una entrevista amb un extraterrestre i posi a prova el seu do. El do: amb una mirada n'hi ha prou perquè endevini records bons i dolents.

Em fa especialment gràcia el començament de la novel·la, en què a la típica pregunta de: què et duries a una illa deserta el protagonista hi duria el coixí de dormir. No és mala idea del tot. De fet, el coixí és bàsic per al descans, per agafar bé la son. Jo, sense anar més lluny, necessito un coixí extra per evitar que se'm carregui massa la zona dels malucs i des que el faig servir, que hi dormo més profundament.
I dormir és tan necessari ...

El zig zag continu em porta a pensar que l'Albert no s'ha ensortit del tot i que potser pensa adaptar la novel·la a un guió. Si pensava vendre tants exemplars com el Murakami, crec que s'ha quedat una mica curt.

1 comentari:

  1. Els teus origenes els mes hermos d'un terra d esperança,llibertat i *independecia,mai Marcel oblidis el teu llegat llatí i quan ho oblidis miralo a mirall fill mio un petó del teu mes fervent admirador *twe mano un petó que et *llege no solament en el teu *megilla sinó a la teva ànima.

    ResponElimina