El abrigo de Pupa

El abrigo de Pupa ha sortit publicat al setembre del 2010, per tant, és una obra recent, que hem rebut de primera fornada. No havia tingut mai a les mans un llibre de l'Elena Ferrándiz, que n'és la il·lustradora i la narradora . De Thule Ediciones, SL, aquest conte per a nens o per a adults amb esperit de nens crida l'atenció un cop posat a l'aparador d'una llibreria.

Ple de literatura rica en imatges, aquest conte té un inici i un final ben marcats; com si d'un viatge iniciàtic es tractés, la protagonista -Pupa- apareix envoltada d'imatges repetitives que anuncien el final esperançador: véncer la por. Una batalla en què la por a la soledat, al futur incert, a sentir-se estimada, a ser acceptada, a reconèixer-se a ella mateixa és resolta amb elements d'esperança: cors i papallones com a elements alliberadors.

Poques paraules, però imatges carregades de sentiment i de sentit: els cors apareixen com a indumentària de la protagonista, com a fulles de tardor, com a teranyina, dins de la tipografia; més elements alliberadors que anuncien el final feliç: els versos de la contraportada -"vosotros sois mis alas"-, la cromoterapia en tons verds esperança, les ales i la transformació en papallona alliberada.

"El abrigo llegó a pesarle tanto que un día,
armándose del valor que nunca tuvo,
decidió desprenderse de él"

"y voló"

El final em recorda a Los amantes mariposa, de Benjamin Lacombe, un dels meus llibres favorits i més delicats, basat en una llegenda japonesa.

Scarab

Com me n'alegro que l'obra Scarab tingués tant d'èxit a Reus aquest cap de setmana. La companyia Trotam Teatre està presentant l'obra per diferents indrets, protagonitzada per quatre actors en què hi juguen un paper molt important el cinema mut i els grans clàssics del cinema d'aventures.

A aquests actors, que van començar a caminar plegats quan es van conèixer a Estudis de Teatre Barcelona ara ja fa més d'una dècada, amb experiència al teatre i a la televisió, els desitjo un èxit comparable al del Josep Maria Lari. Sí, el mag Lari. El Jordi Soriano també el va tenir de profe de teatre quan anàvem a l'institut i això -si em permeteu- marca.

Espero que podeu veure aquest espectacle i sinó, quedeu-vos amb el resum que fan els amics de Reus: www.bit.ly/scarabreus.

Molta merda!

Diari secret d'en Polzet

El Diari secret d'en Polzet -mentre no m'arribi l'edició m'he de conformar amb la pàgina web de la il·lustradora- és tot un misteri. Que serà una reinvenció del conte és més que evident, però només de saber que la il·lustradora és la Rébecca Dautremer m'ha portat a remirar el seu web a la recerca d'alguna imatge que em robi el cor.

D'aquí a uns dies us podré explicar què n'he tret de la història; mentrestant, aquí teniu alguna de les il·lustracions:

Podeu veure més bibliografia de la Rébecca a http://www.rebeccadautremer.com/. Oi que les il·lustracions són una meravella?

I després de l'Entimostra ....

Després del cap de setmana en què s'ha celebrat la festa de les entitats, la majoria feliciten l'organització -cosa que m'he de prendre com a felicitació personal-. Estic cansada després del cap de setmana llarg de Fira de Santa Teresa i d'aquest, però al cap i a la fi, contenta de la feina feta.

Dormiré tranquil·la perquè la majoria d'entitats han pogut desenvolupar amb normalitat les activitats paral·leles que havien programat i me n'alegraré demà quan sàpiga la quantitat que han aconseguit recaptar les penyes futboleres del Vendrell amb els futbolins solidaris.

Ahir dissabte la Rambla feia goig i es veia tot ple de gom a gom, gràcies a la trobada gegantera en motiu del vuitantè aniversari dels Gegants i Nans del Vendrell, a la batucada que no ha parat de sonar dissabte i diumenge, al bus de donació de sang (que atrinxerava cua per pujar-hi), a les actuacions de ball, als ballarins internacionals de tango i als Castellers, que se'ns dubte, han estat els protagonistes d'aquests dies.
Lluny de voler fer una recopilació dels estands que han participat en total, dels tiquets recaptats, dels creps venuts, de si ens toca o no la Wii que sortejaven els del Cabrot, també ha agradat molt l'actuació musical de Loca Histèria.

I després de l'Entimostra, ara que estem en calent, caldria pensar la següent Entimostra -si és que se n'ha d'organitzar alguna més-.

I si no us agrada

Avorrir-se enormement i voler saber coses íntimes de la vida privada dels altres haurien de formar part dels pecats capitals. Perquè s'ha d'estar molt avorrit o s'ha de portar una vida molt miserable per piratejar-me tant el blog, com el facebook com el hotmail - i tot a la vegada, com si no hagués de notar que no puc entrar a les tres principals eines de comunicació que tinc més fortes amb els meus amics-.

Si pensàveu que m'havia cansat d'escriure o que no tenia res nou a dir ... aneu molt equivocats. No és que no tingués ganes de penjar perles lingüístiques - d'aquestes que penjo normalment- ni em vingués de gust fer alguna crítica literària, era que algun pirata distret passava les hores la nit del dissabte passat.

Per si no us ha quedat clar, estic lligada amb la comunicació i escriuré tot allò que vulgui i consideri interessant i expressaré la meva opinió sempre que em vingui de gust. I si no us agrada allò que escric no em llegiu i seguiu-vos avorrint!

(Al Marcel)

Tendresa captivadora

d'ulls foscos,

quin somriure tens tan juganer!

No m'imaginava les rialles

des d'aquell fons perdut.

Admiro la innocència sàbia,
llunyana d'orígens mesclats.

Queda't amb mi,

fés d'un record un senyal.
Camino amb tu de la mà,
acluquem els ulls que es fa tard.

I mentre esperem ... Larsson

Ja que no tinc la sort de poder assistir a la fira del llibre de Fránfort, segueixo amb delit totes les notícies que es publiquen a la premsa nacional sobre les novetats editorials per a la nova temporada 2011 -com si d'una passarel·la de moda es tractés: tendències per a la propera temporada-.

Avui he pogut llegir que mentre no surti el quart llibre de la fins ara coneguda trilogia Millenium (inacabat i en mans de la vídua de Larsson), podrem llegir els articles que escrivia l'Stieg Larsson abans no li publiquessin les novel·les protagonitzades per la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist.

Aquest recull d'articles sortirà publicat a començaments del 2011 a Suècia (nosaltres el llegirem més tard) i servirà per veure la gènesi de moltes de les idees que hem llegit d'ell sobre la immigració, els drets dels homosexuals, la violència de gènere o el racisme.

Esperem, doncs, la nova temporada literària i esperem que sigui un èxit de vendes la novel·la Purga, d'una altra autora nòrdica, Sofi Oksanen, que ja està tenint molt d'èxit a d'altres països.

Generación Nocilla

Déu n'hi do la de reflexions que hi ha en aquest llibre d'Albert Espinosa: Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. En comptes d'una novel·la, sembla un bloc de notes o un munt d'entrades al bloc.
No coneixia res de l'Albert, perquè ha fet només dues novel·les (la primera: El mundo amarillo), però té una llarga trajectòria com a guionista i com a director de cinema ... i això que és de la generació Nocilla (als escriptors joves de literatura castellana i catalana menors de trenta-cinc anys amb novel·les publicades i amb cert públic lector). Igual aquí rau la gràcia d'aquest autor: que mescla estils i arts.

És un llibre de lectura fàcil -massa- de no moltes pàgines, de cos de lletra gran i amb un zig zag continu de temporalitat: la novel·la s'obre amb un noi jove que ha perdut recentment la mare i que ha comprat dues injeccions per no haver de dormir mai més (aquesta part que rep la visita d'un vell i del seu guardaespatlles em recordava el millor Murakami), que de sobte rep una trucada del seu cap perquè miri de tenir una entrevista amb un extraterrestre i posi a prova el seu do. El do: amb una mirada n'hi ha prou perquè endevini records bons i dolents.

Em fa especialment gràcia el començament de la novel·la, en què a la típica pregunta de: què et duries a una illa deserta el protagonista hi duria el coixí de dormir. No és mala idea del tot. De fet, el coixí és bàsic per al descans, per agafar bé la son. Jo, sense anar més lluny, necessito un coixí extra per evitar que se'm carregui massa la zona dels malucs i des que el faig servir, que hi dormo més profundament.
I dormir és tan necessari ...

El zig zag continu em porta a pensar que l'Albert no s'ha ensortit del tot i que potser pensa adaptar la novel·la a un guió. Si pensava vendre tants exemplars com el Murakami, crec que s'ha quedat una mica curt.

Sabiesa pueril

Reconec que no m'agraden els bebès ...  m'agrada l'etapa en què els nens comencen a raonar i a distingir i aprendre emocions: alegria, tristesa, abraçades, fer-se mal, tenir un premi, etc. Estic gaudint -i molt- dels cinc anys del meu nen perquè està envoltant de sabiesa (de vegades sembla que deixi la innocència enrere).

Ahir, sentint la cançó Tenía tanto que darte, de Nena Daconte, vaig comentar que m'agradava la cançó i que no tenia ni idea que era una cançó trista: que la cantant l'havia escrit dedicada al bebè que estava esperant i que va perdre. A tot això, el Marcel preguntava si era una cançó alegre o era una cançó trista -li agrada classificar així les cançons i quan se n'ensurt, queda deslliurat d'una certa pressió musical-.
Em preguntava perquè se li havia mort el bebè a dins de la panxa i vaig haver-me'n d'ensortir (sense dir-li cap mentida) dient-li que els bebès es poden morir abans de néixer, mentre neixen o més endavant ...  i després d'estar-hi pensant una estoneta en veu baixeta, vaig sentir que em dèia: "ufff, sort que no m'he mort sinó m'estaries cantant aquesta cançó i jo t'escoltaria al cel, oi, mamà?" I després va afegir: "no ens separarem mai tu i jo, ni estant tu al cel i jo a la Terra".

Colecta de fervor religioso

Me gustaría hacer este post en latín, pero me temo que domino poco la lengua muerta preferida de la religión. Juzguen ustedes el siguiente enlace: http://www.muchasgracias.info/ porque nada tiene que ver con el cepillo que se solía pasar al terminar la misa de los Domingos.

La tecnología para favorecer la visita de Ratzinger a Madrid, en Agosto del 2011. Después de saber que la broma de la visita del "papa" (nótese que uso la minúscula) y de su extensa corte papal tendrá un coste de  47 millones de euros -de todas maneras, el cálculo es aproximado porque será mayor-, la santa iglesia (sigo usando la minúscula a riesgo de cometer faltas de ortografía) reinventa las tediosas listas de boda para sufragar 39 productos necesarios: cálices, copas, estolas, incensiarios y cruces varias.

Adiós al cepillo, que con este presupuesto ni una lista de bodas de los ricos magnates herederos de las más longevas casas reales.