Retrobament: descans

RETROBAMENT

Camí que refaig, compto les pedres
del riu blau de la infantesa.
L'aire blanc i infantil dels pollancres,
la frescor...
Verda i blanca sento la pau;
L'harmonia del descans.


Estaré uns dies de vacances, ens retrobem aviat.

Arqueta vulgaris

Ara que els pops estan de moda gràcies al Paul -l’oracle infalible que ha predit que guanyarem el Mundial de Sudàfrica 2010- i que els més fidels a la Roja tenen el to del pop Paul al mòbil, em ve al cap el dia en què vaig veure com el promotor del meu pis es menjava un carpaccio de pop; l’octopus vulgaris li va saber a poc; llàstima, perquè el lloc era ideal i el plat era caríssim. Aquests dies –sinó que li diguin també als meus veïns- estic recordant molt sovint la promotora del nostre edifici.
Gràcies a feina vulgaris dels promotors hem hagut de foradar la planta baixa de l’edifici amb una sonda a la recerca d’una arqueta perquè al Llibre de l’edifici no es feia constar res al respecte. Us ben asseguro que mai no havia sentit aquest mot: "arqueta", però ara ha passat a formar part del meu vocabulari i de les paraules que em fan posar en alerta: una construcció, oberta pel damunt, situada a dalt d’una canonada que distribueix l’aigua.

Arran de la comprensió d’aquesta paraula n’he après d’altres: regatge, paral•lelepipèdica i que el verb. desembossar té dues accepcions:
1. Fer cessar d’estar embossat. Traduint: Treure un embós, un obstacle
2. Pagar, fornir de la seva bossa (un import).

Doncs això, que els veïns vam desembossar -accepció 2- per comprar un pis que té una arqueta vulgaris mentre el promotor, embargat fins a dalt, encara pot menjar carpaccio de pop.

El sufix –astra de fillastra i madrastra

Estic segura que és la meva deformació professional que em porta a pensar que el sufix
–astre/-astra (que no es pot considerar ni augmentatiu ni diminutiu) és despectiu, sinó mireu què li passa a metge → metjastre/metjastra, polític → politicastre/politicastra, etc.
No, fillastra i madrastra no són mots despectius.

Ahir, venint de recollir la meva fillastra des de Madrid, hi pensava. Relació d’una fillastra amb una madrastra i viceversa. Una situació nova. Fins ara he vist el meu fill relacionar-se amb el seu padrastre, i el padrastre interaccionant amb el fill. Ara em toca a mi, i a ella. És d’allò més normal que aquests dies les amigues i els coneguts em preguntin: com ho porteu? Està gelosa la nena?
Fins ara només coneixia les madrastres de la literatura infantil: dels contes dels germans Grimm o les dels contes de Perrault: inclinades a fer mal i cruels. O les madrastres carinyoses, d’El Elogio de la Madrastra, en què Mario Vargas Losa explica una relació eròtica –per cert-.

És interessant i no deixa de sorprendre’m com els nens veuen com a fet quotidià aquestes relacions “sobreposades” de madrastra que fa de mare i de padrastre que fa de pare. Ens caldrà a tots molta confiança. Espero que els meus ninos confiïn en mi.

[Imatge de Gustav Klimt]

Metro, vaga total

Avui la majoria de gent de Madrid ha fet tard a la feina, si no han sortit amb prou temps de casa. Madrid s'ha llevat amb una vaga de Metro.
M'expliquen les meves cosines que tot era un caos i que més de dos milions d'usuaris de Metro han hagut de desplaçar-se per la ciutat bé amb bus bé amb tren.

Hi haurà, òbviament, molts comentaris sobre els efectes de la vaga i poc sobre els motius: l'oposició dels treballadors de Metro a la retallada del 5 % de sous aprovats ahir per la Comunitat de Madrid. Això és fer vaga; per demà, la cosa es complica: anuncien seguir la vaga, sense serveis mínims.

Tal dia com avui: George Orwell

Per als que no ho sapigueu, l’expressió tal dia com avui vol dir: avui fa anys...

Si posem el telenotícies avui veurem el dol pel tràgic atropellament a l’estació de Castelldefels i que es compleix un any de la mort del Michael Jackson. A la secció d’esports, monopolitzada pel futbol, es parlarà del fet que Eslovàquia ha eliminat Itàlia del mundial.

Estaria bé que s’hi parlés una mica de cultura: tal dia com avui van néixer dos genis: Gaudí i George Orwell. George Orwell, sobrenom literari de l'autor anglès Eric Arthur Blair (nascut a la Índia) és conegut com un dels millors assagistes del segle XX per haver fet: La revolta dels animals i 1984 -si encara no l’heu llegit i sou fans de Gran Hermano, l’heu de llegir sens falta-.

Avui em venia de gust recordar que també va fer Homenatge a Catalunya, on explicava la seva experiència a la Guerra Civil Espanyola i hi expressava la seva admiració pel fet que, aparentment, havia desaparegut tota estructura de classes a les zones revolucionàries de Catalunya i Aragó.

Genials maletes perdudes

Quin llibre més deliciós, Maletes perdudes: Està escrit amb tan bon criteri ... L'autor és en Jordi Puntí i és un d'aquells autors que no acostuma a estar a totes les festes ni a tots els actes socials que impliquen la presentació del llibre. És un home mesurat, que escriu poc, però amb seguretat i certesa.

La història de quatre germans que necessiten trobar l'arrel que tenen un comú -el seu pare Gabriel els va abandonar a tots quatre, en edats diferents, i fruits de relacions diferents- troben un fil conductor a través dels records que emmagatzemava el pare a un pis de Barcelona.
La localització a Barcelona és fascinant perquè va reconstruint la història amb zig-zags enriquidors i plens de records infantils.

Si hi ha una picada d'ullet als filòlegs o a aquells que hem estudiat llengües és l'ús graciós que en fa de les llengües clàssiques i de l'ordenació dels casos de les vocacions llatines: Nominatiu, Vocatiu, Acusatiu, Genitiu, Datiu i Ablatiu. Davant de tanta genialitat, només puc fer que citar-vos el text (pàgina 13) perquè en veieu un exemple:

"El pare va voler que ens diguéssim Christof, Christophe, Christopher i Cristòfol -Cristóbal fins que va morir el dictador Franco-. Pronunciats així, d'una tirada, els quatre noms semblen una declinació llatina irregular. Christof, nominatiu germànic, va néixer l'octubre de 1965 i és l'hereu impossible d'una nissaga europea. Christopher, genitiu saxó, va arribar gairebé dos anys més tard i de sobte el seu naixement va ampliar i matisar el sentit d'una vida londinenca. L'acusatiu Christophe va trigar una mica menys -dinou mesos- i el febrer de 1969 va esdevenir el complement directe d'una mare soltera francesa. En Cristòfol va ser l'últim a manifestar-se: un cas circumstancial, complement definit pel lloc, l'espai i el temps, un ablatiu en un idioma que no declina."

Maletes perdudes serà una obra que perdurarà i serà imprescindible per a l'evolució de la narrativa catalana contemporània -n'estic segura-.