¿Eliminar archivo? Sí, no, eliminar varios

Esta semana no he tenido tiempo ni para leer un poquito (ni una sola novedad editorial), así que he decidido "postear" sobre otra de las grandes artes: la fotografía. Ni me dedico a ello ni entiendo, pero en plan casero, ¿quién no tiene un album familiar?

El de este fin de semana ha sido un tanto especial, con muchísimas fotos, diferentes encuadres y donde prevalece la fantasía y sinceridad y el desenfoque. Ante todo, unas fotos que curiosamente me llaman la atención, no por su belleza, sino por la cotidianiedad que hay en ellas.

La de cantidad de cosas que podemos descubrir mirando con detenimiento el reportaje de fotos de la última escapada a Madrid. Si la cámara de fotos la porta una niña a la que le encanta hacer fotos, probablemente se descubren "pequeños hallazgos" que me niego a borrar de la memoria de la cámara de fotos.

Les llamaron la atención los finales de las cañerías fantasiosas, cual caballeros andantes deseosos de batallas, en Alcalá de Henares:

 O los remos de las barcas del Retiro, en Madrid:

 El agua calmada:

 La grandiosidad de unas hojas de cualquier parque madrileño que -dicho sea de paso- ocultaban la cara de un avergonzado objetivo que quedó así inmortalizado:

 O se puede apreciar el making off delante de la casa natal de Miguel de Cervantes, en Alcalá de Henares, con todos los protagonistas distraídos i/o ajenos al momento foto:

 O un simple paseo, convertido en algo casual:

...

Sota l'epidermis d'una funcionària

Què hi pot haver sota de l'epidermis d'una funcionària que exerceix a l'administració pública des de fa més de quaranta anys? Sabiesa i prudència, mesclat amb realisme (que no pessimisme), amb la dosi exacta de precisió lèxica acompanyat d'una dura crítica cap al futur no gaire llunyà i d'un lleuger desencís. Ara bé, si més no, el problema el tenim les funcionàries que quedem, perquè aquesta senyora se'ns jubila de la vida administrativa pública.

Més d'una vegada he pensat que de gran m'agradaria tenir la sabiesa, l'acumulació d'experiència, de situacions viscudes, de manera de resoldre problemes d'aquestes funcionàries amb lletra majúscula, coneixedores d'un tema i amb idees clares que sembla que mai decaiguin i que s'han decidit a fer que l'administració pública sigui això, administració organitzada a fi d'interactuar i operar amb un tercer.

M'agrada poder compartir moments amb gent que ha tingut a les seves mans decisions que canvien el nostre país, que ens dirigeixen a canviar, a evolucionar, a marcar estudis crítics, a comparar-nos a d'altres indrets i extreure'ns què fem bé i què no fem bé ... i m'encanta que hi hagi dones emprenedores, capaces de dirigir equips, encoratjadores de noves fornades d'organitzadores firals i són capaces de transmetre'ns la il·lusió per les fires i que puguin formar part de l'economia catalana de manera que siguin un índex més a tenir en compte, o un indicador més de la llarga llista que n'hi ha.

Què n'he tret de l'epidermis? Avui: que tot plegat acaba amb un no sistemàtic.

Generación fatiga

Fas cara de cansada -me suena. Soy parte de una gran legión de mujeres -cada vez más- que abarcamos ser madre trabajadoras (fuera y dentro de casa), amiga, profesora y pareja. ¿Y cómo no perder la energía?
En mis treinta y un años estoy cansada; me preocupa la idea; también he pensado estos días que me puede el otoño, la falta de sueño y las pocas horas de luz solar que me afectan de mala manera la serotonina.

Después de plantearme un poco todo (llegando a la conclusión que me da todo igual, en un alarde de negativismo puro tras suspender el examen teórico de coche, qué desilusión más grande), me doy cuenta que me debato entre dormir a pierna suelta en el sofá o bien ponerme frente a la pantalla lisa y blanca del procesador de texto. Gana el sofá. 0 a 1.
Vale, lo admito: el neuropsiquiatra David Servan-Schreiber me ha etiquetado como GENERACIÓN FATIGA. ¡Qué le vamos a hacer: nos encanta poner etiquetas y clasificar todo. El nivel de autoexigencia es tal que nos agota física y mentalmente. Me hace falta qué, ¿doctor? Una cura emocional (de buenas a primeras, suena mal y a psicoanalista).

Genial, me pido para Reyes una cura de esas, que tan bien suena, a ver si así recupero energía, porque ni con complejos vitamínicos ni jalea ni própolis. Y si se nota que estoy cansada es por la carita de cordero degollado que arrastro. Creo que voy a combatir las presiones de mis trentaypocos con unos cuantos cosméticos, que repito voy a encargar a SSMM los Reyes Magos en el siguiente orden:
- un cosmético que me aporte luminosidad, con vitamina C. Mínimo ya puedo preparar 100 €
- una crema rica en jalea real, para el contorno de ojos y batir los efectos del cansancio. Si reduce las ojeras, me conformo. Otros 100 €. Suma y sigue.

Y si sigo pensando veo que en otoño la piel se castiga más, se cae más el pelo y que no tengo que preocuparme, que se acerca el final de año y acumulamos desgaste, preocupaciones y ocupaciones .... puedo hacer una de esas mascarillas milagrosas de nuestro querido Txumari, que seguro que me ahorro una pasta y tengo los ingredientes en casa (yogur, limón, miel y azúcar) ... et voilà.

El abrigo de Pupa

El abrigo de Pupa ha sortit publicat al setembre del 2010, per tant, és una obra recent, que hem rebut de primera fornada. No havia tingut mai a les mans un llibre de l'Elena Ferrándiz, que n'és la il·lustradora i la narradora . De Thule Ediciones, SL, aquest conte per a nens o per a adults amb esperit de nens crida l'atenció un cop posat a l'aparador d'una llibreria.

Ple de literatura rica en imatges, aquest conte té un inici i un final ben marcats; com si d'un viatge iniciàtic es tractés, la protagonista -Pupa- apareix envoltada d'imatges repetitives que anuncien el final esperançador: véncer la por. Una batalla en què la por a la soledat, al futur incert, a sentir-se estimada, a ser acceptada, a reconèixer-se a ella mateixa és resolta amb elements d'esperança: cors i papallones com a elements alliberadors.

Poques paraules, però imatges carregades de sentiment i de sentit: els cors apareixen com a indumentària de la protagonista, com a fulles de tardor, com a teranyina, dins de la tipografia; més elements alliberadors que anuncien el final feliç: els versos de la contraportada -"vosotros sois mis alas"-, la cromoterapia en tons verds esperança, les ales i la transformació en papallona alliberada.

"El abrigo llegó a pesarle tanto que un día,
armándose del valor que nunca tuvo,
decidió desprenderse de él"

"y voló"

El final em recorda a Los amantes mariposa, de Benjamin Lacombe, un dels meus llibres favorits i més delicats, basat en una llegenda japonesa.

Scarab

Com me n'alegro que l'obra Scarab tingués tant d'èxit a Reus aquest cap de setmana. La companyia Trotam Teatre està presentant l'obra per diferents indrets, protagonitzada per quatre actors en què hi juguen un paper molt important el cinema mut i els grans clàssics del cinema d'aventures.

A aquests actors, que van començar a caminar plegats quan es van conèixer a Estudis de Teatre Barcelona ara ja fa més d'una dècada, amb experiència al teatre i a la televisió, els desitjo un èxit comparable al del Josep Maria Lari. Sí, el mag Lari. El Jordi Soriano també el va tenir de profe de teatre quan anàvem a l'institut i això -si em permeteu- marca.

Espero que podeu veure aquest espectacle i sinó, quedeu-vos amb el resum que fan els amics de Reus: www.bit.ly/scarabreus.

Molta merda!

Diari secret d'en Polzet

El Diari secret d'en Polzet -mentre no m'arribi l'edició m'he de conformar amb la pàgina web de la il·lustradora- és tot un misteri. Que serà una reinvenció del conte és més que evident, però només de saber que la il·lustradora és la Rébecca Dautremer m'ha portat a remirar el seu web a la recerca d'alguna imatge que em robi el cor.

D'aquí a uns dies us podré explicar què n'he tret de la història; mentrestant, aquí teniu alguna de les il·lustracions:

Podeu veure més bibliografia de la Rébecca a http://www.rebeccadautremer.com/. Oi que les il·lustracions són una meravella?

I després de l'Entimostra ....

Després del cap de setmana en què s'ha celebrat la festa de les entitats, la majoria feliciten l'organització -cosa que m'he de prendre com a felicitació personal-. Estic cansada després del cap de setmana llarg de Fira de Santa Teresa i d'aquest, però al cap i a la fi, contenta de la feina feta.

Dormiré tranquil·la perquè la majoria d'entitats han pogut desenvolupar amb normalitat les activitats paral·leles que havien programat i me n'alegraré demà quan sàpiga la quantitat que han aconseguit recaptar les penyes futboleres del Vendrell amb els futbolins solidaris.

Ahir dissabte la Rambla feia goig i es veia tot ple de gom a gom, gràcies a la trobada gegantera en motiu del vuitantè aniversari dels Gegants i Nans del Vendrell, a la batucada que no ha parat de sonar dissabte i diumenge, al bus de donació de sang (que atrinxerava cua per pujar-hi), a les actuacions de ball, als ballarins internacionals de tango i als Castellers, que se'ns dubte, han estat els protagonistes d'aquests dies.
Lluny de voler fer una recopilació dels estands que han participat en total, dels tiquets recaptats, dels creps venuts, de si ens toca o no la Wii que sortejaven els del Cabrot, també ha agradat molt l'actuació musical de Loca Histèria.

I després de l'Entimostra, ara que estem en calent, caldria pensar la següent Entimostra -si és que se n'ha d'organitzar alguna més-.