Després del cap de setmana en què s'ha celebrat la festa de les entitats, la majoria feliciten l'organització -cosa que m'he de prendre com a felicitació personal-. Estic cansada després del cap de setmana llarg de Fira de Santa Teresa i d'aquest, però al cap i a la fi, contenta de la feina feta.
Dormiré tranquil·la perquè la majoria d'entitats han pogut desenvolupar amb normalitat les activitats paral·leles que havien programat i me n'alegraré demà quan sàpiga la quantitat que han aconseguit recaptar les penyes futboleres del Vendrell amb els futbolins solidaris.
Ahir dissabte la Rambla feia goig i es veia tot ple de gom a gom, gràcies a la trobada gegantera en motiu del vuitantè aniversari dels Gegants i Nans del Vendrell, a la batucada que no ha parat de sonar dissabte i diumenge, al bus de donació de sang (que atrinxerava cua per pujar-hi), a les actuacions de ball, als ballarins internacionals de tango i als Castellers, que se'ns dubte, han estat els protagonistes d'aquests dies.
Lluny de voler fer una recopilació dels estands que han participat en total, dels tiquets recaptats, dels creps venuts, de si ens toca o no la Wii que sortejaven els del Cabrot, també ha agradat molt l'actuació musical de Loca Histèria.
I després de l'Entimostra, ara que estem en calent, caldria pensar la següent Entimostra -si és que se n'ha d'organitzar alguna més-.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
dijous, 21 d’octubre del 2010
I si no us agrada
Avorrir-se enormement i voler saber coses íntimes de la vida privada dels altres haurien de formar part dels pecats capitals. Perquè s'ha d'estar molt avorrit o s'ha de portar una vida molt miserable per piratejar-me tant el blog, com el facebook com el hotmail - i tot a la vegada, com si no hagués de notar que no puc entrar a les tres principals eines de comunicació que tinc més fortes amb els meus amics-.Si pensàveu que m'havia cansat d'escriure o que no tenia res nou a dir ... aneu molt equivocats. No és que no tingués ganes de penjar perles lingüístiques - d'aquestes que penjo normalment- ni em vingués de gust fer alguna crítica literària, era que algun pirata distret passava les hores la nit del dissabte passat.
dijous, 7 d’octubre del 2010
(Al Marcel)
d'ulls foscos,
quin somriure tens tan juganer!
No m'imaginava les rialles
des d'aquell fons perdut.Admiro la innocència sàbia,
llunyana d'orígens mesclats.
Queda't amb mi,
fés d'un record un senyal.Camino amb tu de la mà,
acluquem els ulls que es fa tard.
I mentre esperem ... Larsson
Ja que no tinc la sort de poder assistir a la fira del llibre de Fránfort, segueixo amb delit totes les notícies que es publiquen a la premsa nacional sobre les novetats editorials per a la nova temporada 2011 -com si d'una passarel·la de moda es tractés: tendències per a la propera temporada-.
Avui he pogut llegir que mentre no surti el quart llibre de la fins ara coneguda trilogia Millenium (inacabat i en mans de la vídua de Larsson), podrem llegir els articles que escrivia l'Stieg Larsson abans no li publiquessin les novel·les protagonitzades per la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist.
Aquest recull d'articles sortirà publicat a començaments del 2011 a Suècia (nosaltres el llegirem més tard) i servirà per veure la gènesi de moltes de les idees que hem llegit d'ell sobre la immigració, els drets dels homosexuals, la violència de gènere o el racisme.
Esperem, doncs, la nova temporada literària i esperem que sigui un èxit de vendes la novel·la Purga, d'una altra autora nòrdica, Sofi Oksanen, que ja està tenint molt d'èxit a d'altres països.
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Generación Nocilla
Déu n'hi do la de reflexions que hi ha en aquest llibre d'Albert Espinosa: Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. En comptes d'una novel·la, sembla un bloc de notes o un munt d'entrades al bloc.
No coneixia res de l'Albert, perquè ha fet només dues novel·les (la primera: El mundo amarillo), però té una llarga trajectòria com a guionista i com a director de cinema ... i això que és de la generació Nocilla (als escriptors joves de literatura castellana i catalana menors de trenta-cinc anys amb novel·les publicades i amb cert públic lector). Igual aquí rau la gràcia d'aquest autor: que mescla estils i arts.
És un llibre de lectura fàcil -massa- de no moltes pàgines, de cos de lletra gran i amb un zig zag continu de temporalitat: la novel·la s'obre amb un noi jove que ha perdut recentment la mare i que ha comprat dues injeccions per no haver de dormir mai més (aquesta part que rep la visita d'un vell i del seu guardaespatlles em recordava el millor Murakami), que de sobte rep una trucada del seu cap perquè miri de tenir una entrevista amb un extraterrestre i posi a prova el seu do. El do: amb una mirada n'hi ha prou perquè endevini records bons i dolents.
Em fa especialment gràcia el començament de la novel·la, en què a la típica pregunta de: què et duries a una illa deserta el protagonista hi duria el coixí de dormir. No és mala idea del tot. De fet, el coixí és bàsic per al descans, per agafar bé la son. Jo, sense anar més lluny, necessito un coixí extra per evitar que se'm carregui massa la zona dels malucs i des que el faig servir, que hi dormo més profundament.
I dormir és tan necessari ...
El zig zag continu em porta a pensar que l'Albert no s'ha ensortit del tot i que potser pensa adaptar la novel·la a un guió. Si pensava vendre tants exemplars com el Murakami, crec que s'ha quedat una mica curt.
No coneixia res de l'Albert, perquè ha fet només dues novel·les (la primera: El mundo amarillo), però té una llarga trajectòria com a guionista i com a director de cinema ... i això que és de la generació Nocilla (als escriptors joves de literatura castellana i catalana menors de trenta-cinc anys amb novel·les publicades i amb cert públic lector). Igual aquí rau la gràcia d'aquest autor: que mescla estils i arts.
És un llibre de lectura fàcil -massa- de no moltes pàgines, de cos de lletra gran i amb un zig zag continu de temporalitat: la novel·la s'obre amb un noi jove que ha perdut recentment la mare i que ha comprat dues injeccions per no haver de dormir mai més (aquesta part que rep la visita d'un vell i del seu guardaespatlles em recordava el millor Murakami), que de sobte rep una trucada del seu cap perquè miri de tenir una entrevista amb un extraterrestre i posi a prova el seu do. El do: amb una mirada n'hi ha prou perquè endevini records bons i dolents.
Em fa especialment gràcia el començament de la novel·la, en què a la típica pregunta de: què et duries a una illa deserta el protagonista hi duria el coixí de dormir. No és mala idea del tot. De fet, el coixí és bàsic per al descans, per agafar bé la son. Jo, sense anar més lluny, necessito un coixí extra per evitar que se'm carregui massa la zona dels malucs i des que el faig servir, que hi dormo més profundament.
I dormir és tan necessari ...
El zig zag continu em porta a pensar que l'Albert no s'ha ensortit del tot i que potser pensa adaptar la novel·la a un guió. Si pensava vendre tants exemplars com el Murakami, crec que s'ha quedat una mica curt.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Sabiesa pueril
Reconec que no m'agraden els bebès ... m'agrada l'etapa en què els nens comencen a raonar i a distingir i aprendre emocions: alegria, tristesa, abraçades, fer-se mal, tenir un premi, etc. Estic gaudint -i molt- dels cinc anys del meu nen perquè està envoltant de sabiesa (de vegades sembla que deixi la innocència enrere).
Ahir, sentint la cançó Tenía tanto que darte, de Nena Daconte, vaig comentar que m'agradava la cançó i que no tenia ni idea que era una cançó trista: que la cantant l'havia escrit dedicada al bebè que estava esperant i que va perdre. A tot això, el Marcel preguntava si era una cançó alegre o era una cançó trista -li agrada classificar així les cançons i quan se n'ensurt, queda deslliurat d'una certa pressió musical-.
Em preguntava perquè se li havia mort el bebè a dins de la panxa i vaig haver-me'n d'ensortir (sense dir-li cap mentida) dient-li que els bebès es poden morir abans de néixer, mentre neixen o més endavant ... i després d'estar-hi pensant una estoneta en veu baixeta, vaig sentir que em dèia: "ufff, sort que no m'he mort sinó m'estaries cantant aquesta cançó i jo t'escoltaria al cel, oi, mamà?" I després va afegir: "no ens separarem mai tu i jo, ni estant tu al cel i jo a la Terra".
Ahir, sentint la cançó Tenía tanto que darte, de Nena Daconte, vaig comentar que m'agradava la cançó i que no tenia ni idea que era una cançó trista: que la cantant l'havia escrit dedicada al bebè que estava esperant i que va perdre. A tot això, el Marcel preguntava si era una cançó alegre o era una cançó trista -li agrada classificar així les cançons i quan se n'ensurt, queda deslliurat d'una certa pressió musical-.
Em preguntava perquè se li havia mort el bebè a dins de la panxa i vaig haver-me'n d'ensortir (sense dir-li cap mentida) dient-li que els bebès es poden morir abans de néixer, mentre neixen o més endavant ... i després d'estar-hi pensant una estoneta en veu baixeta, vaig sentir que em dèia: "ufff, sort que no m'he mort sinó m'estaries cantant aquesta cançó i jo t'escoltaria al cel, oi, mamà?" I després va afegir: "no ens separarem mai tu i jo, ni estant tu al cel i jo a la Terra".
dissabte, 2 d’octubre del 2010
Colecta de fervor religioso
Me gustaría hacer este post en latín, pero me temo que domino poco la lengua muerta preferida de la religión. Juzguen ustedes el siguiente enlace: http://www.muchasgracias.info/ porque nada tiene que ver con el cepillo que se solía pasar al terminar la misa de los Domingos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

