Perduts, perdidos, lost

Per a tots aquells que han sigut seguidors fidels de Perdidos, avui tot s'acaba. És moment de lloances o de crítiques. Després de 121 episodis, amb emocions, morts tràgiques, passions, humor, pistes filosòfiques i la Guerra de las galàxies (en moltes ocasions com a leit-motif), Perduts s'acaba.

Cal destacar que la cadena Fox oferia l'últim capítol a les 6 de la matinada, hora local espanyola, i Cuatro l'oferia només mitja hora més tard: amb aquest retard de mitja hora es pretenia aconseguir el temps necessari per subtitular l'últim capítol, però una errada del tècnic de programació ha portat a què no es veiessin bé els subtítols i a què es deixessin d'emetre 6 minuts del penúltim capítol. Llàstima!

No deixa d'estranyar-me que hem estat pioners a Europa a oferir l'últim capítol en obert, molt abans que d'altres canals nord-americans.

Rellegint Bearn

Tenia ganes de rellegir Bearn o la sala de les nines, de Llorenç de Vilallonga i tot gràcies a què vaig reveure la pel•lícula La novena puerta.
La última obra de Llorenç Vilallonga és atemporal. És de fàcil relectura ja que, de fet, mai no va estar de moda. És interessant l’ennlaç sobre l’obra que trobareu a: http://lletra.uoc.edu/ca/obra/bearn-o-la-sala-de-les-nines-1956>.

No es podria classificar com a novel•la d’acció, sinó més aviat com a novel•la psicològica. És una novel•la clàssica i més encara si tenim en compte que podríem dividir-la en dues parts directament associades a dos grans mites; la primera part ("Sota l’influx de Faust") al•ludeix al mite de Faust; la segona part ("La pau regna a Bearn"), s’emmarca dins la calma de Les metamorfisis d’Ovidi.

Tornant al desencadenant de la relectura, són interessant les dues adaptacions que se’n van fer: la primera, la televisiva, del 1976; la segona, la pel•lícula que s’estrenava el 1983 i que comptava amb actors com Ángela Molina i Imanol Arias.

A la pàgina de la casa museu Llorenç Villalonga hi trobareu l’adaptació dramàtica d’una part de l’obra Bearn: www.cmvillalonga.cat/cat/video.html

Mostra d'Art i Arts Aplicades

Els artistes han valorat positivament la Mostra d'Art en un dia festiu com l'1 de maig. S'ha venut, i molt, si comptem amb les valoracions de les amigues Alieva -que s'estrenaven a la Mostra- o de totes les parades amb productes de bijuteria, de vidre, de fusta, de ceràmica, etc. Han causat sensació les cadires personalitzades pintades a mà per a nens de la Cristina Riambau. El passeig Marítim estava ple de gom i gom i només s'ha vist mig buit quan han començat a caure unes gotes cap al vespre.

Visitant una de les parades dels amics de Vilanova i de Vilassar de Mar he pogut entendre d'una manera fàcil i ràpida què és un comprador d'art i que és un fals comprador o passejant amb intenció de no comprar res.

1.- El fals comprador pregunta quin preu té un quadre gran; quan en sap el preu, pregunta per un altre quadre més petit (evidentment, el preu baixa) i finalment acaben per preguntar què val un punt de llibre (patètic).

2.- El comprador d'art està acostumat a fer-se amb dos o tres peces de cop i no acostumava a demanar preus. Elegeix un oli perquè li agrada i en visualitza, de seguida, la ubicació. No pregunta el preu individual d'una obra ni en pregunta la mida. En concret, he pogut assistir a la curiosa escena d'una senyora de Sitges que ha comprat tres quadres -uns vuit-cents euros- que només ha al·ludit al preu quan ha tingut els tres olis embolicats.

[tot i que no m'agrada sortir a les fotos relacionades amb la feina, hi surto amb les ulleres de sol i xerrant]

Regals per a la mare, amb cor

Fa temps que a casa nostra vam decidir no comprar regals ni el dia del pare ni el dia de la mare (ni els altres dies que els comerços han anat inventant: el dia dels nens, el dia dels avis, etc.). Així que hem de deixar anar una mica més la imaginació.
Visitant la pàgina de Decopeques m'he trobat amb aquesta composició, que es pot adaptar fent una targeta a la mare o bé fent un marc de fotos, etc. També proposen uns vals per al dia de la mare que us podeu descarregar des de la pàgina d'Haciendo el indio. Llàstima que tots els vals que proposen són en castellà. També us podeu entretenir a fer un disseny en català, vosaltres mateixos!

Anem peix!

Amb la nova directiva de serveis que s’ha d’adaptar a la normativa europea i els ajuntaments petits que esperen que els ajuntaments grans moguin peca, qui fa mercats i fires ho té, si més no, difícil.
Per començar, necessitem que algú decideixi. La tendència és que podrem comprar la carn i el peix al carrer. Adéu mercats municipals i adéu els mercats setmanals.
Els de ciutat això no ho hem viscut tant –com a molt, al barri vèiem l’esmolador que venia setmanalment- però als pobles no és gens estrany encara avui dia comprar el pa, els ous o els pastissets a la porta de casa teva. Bé, doncs, preparem-nos per reestructurar els mercats i les fires que ens hem d’adaptar a Europa.

La mujer del viajero en el tiempo

La pel•lícula Más allá del tiempo, es queda en un no-res si traiem la magistral interpretació de la Rachel McAdams (El diario de Noah) perquè l’Eric Bana sembla que no acaba de creure’s el personatge que li toca defensar: un home que pateix una malaltia congènita que el fa viatjar a través del temps.

Llàstima que a la pel•lícula no s’hagi reflectit la incertesa i l’angoixa que pateix Henry, que tan bé reprodueix l’Audrey Niffenegger en la seva primera novel•la: La mujer del viajero en el tiempo. El 2003, moment en què es va publicar la novel•la, es va considerar que combinava tant ciència-ficció com romanticisme. En concret, s’hi utilitza el viatge en el temps per tractar la manca de comunicació i la distància en les relacions humanes, alhora que aprofundeix en algunes qüestions existencials.

Com moltes vegades diem, és molt millor la novel·la que no pas l'adaptació cinematogràfica!

Burton tridimensional

Qualsevol que llegeixi i que entengui una miqueta de cinema intueix que les criatures i les fixacions de l'autor de Charly y la fábrica de chocolate congenien amb tot allò que succeeix a través d'un mirall o amb una temerosa reina vermella a Alícia en el país de las maravillas.

Ara bé, que Tim Burton hagi acceptat tranformar la seva pel·lícula a 3D, rodada en 2D, mitjançant un procediment informàtic posterior no té nom: amb les ulleres no s'aprecia el món de foscor tan característic de l'estil visual de Burton, que tant recorda al decorat de Pesadilla antes de Navidad.